"Sindicalisme de ’sou i prou’", Manuel Ludevid
El malestar ciutadà expressat a les darreres vagues generals no amaga una evidència: els nostres sindicats agonitzen. La crisi econòmica i social està acabant amb el model tradicional d’organització dels treballadors al nostre país. Atrinxerats al sector públic i a algunes grans empreses i depenent econòmicament cada cop més de les subvencions públiques, els sindicats perden suport cada dia que passa, com demostren totes les enquestes.
Quan es van configurar els sindicats en la transició democràtica espanyola, van optar per un plantejament de confrontació neta amb la direcció de les empreses i d’estricta reivindicació econòmica. “Sou i prou”. Els plantejaments de cogestió dels sindicats alemanys, suecs i holandesos es consideraven “perillosos”, perquè la coresponsabilitat no deixava prou clara la separació entre els treballadors i la direcció. Avui, en plena crisi, els únics sindicats que tenen un cert paper són aquells que foren blasmats com a reformistes fa trenta anys. El sindicalisme del “sou i prou” està condemnat a negociar bàsicament les indemnitzacions d’acomiadament.
Ens calen noves organitzacions que representin el conjunt de la població que treballa o vol treballar, incorporant també els que ho fan al sector privat, a les petites empreses o a l’economia submergida, així com els aturats i els autònoms. Unes organitzacions que treballin per la creació de noves empreses, per la millora de la qualificació professional dels treballadors, per una fiscalitat que afavoreixi el treball productiu i per la captació al nostre territori de les millors empreses de tot el món. Unes organitzacions que es facin coresponsables de la bona marxa de les empreses i de la millora constant de la seva productivitat i de la qualitat dels seus productes i serveis.
Molts pensaran que això és una quimera o que això ja no és sindicalisme. Ben mirat, això és el que deien els paletes “d’ofici” de la Federació Americana del Treball als ardits miners de John Lewis quan van crear el Congrés d’Organitzacions Industrials el 1938 per organitzar els peons no qualificats de les indústries de treball en sèrie als EUA. Ahir com avui, el repte és el mateix: saber si els sindicats significaran o no una esperança de millora de la sort dels més pobres, dels més perjudicats per la nova organització del treball.
6-III-13, Manuel Ludevid, economista, lavanguardia