recapitalitzar el capital descapitalitzant el treball...

"El poder derivat del poble –escrivia Rousseau en 1755– és més real que el derivat de les finances i més segur en els seus efectes... Per això un Estat ric en diners és sempre feble i un Estat ric en homes sempre és fort”. I per això l’empobriment accelerat en homes i dones que pateix Espanya en aquests moments és l’efecte més devastador i nociu d’aquesta crisi que no cessa. Entre el 2008 i el 2013 els residents espanyols a l’estranger han augmentat més d’un 58% i van arribar l’1 de gener passat a 1.931.248 de registrats, als quals caldria afegir-ne un nombre substancial que simplement desapareixen del mapa laboral espanyol i aterren on i com poden. L’emigració s’ha accelerat: el 2012 es va incrementar un 6,3%. Òbviament, amb una taxa de desocupació del 27% i un atur juvenil per sobre del 53%, buscar una feina on sigui sembla una sortida obligada.

Però té conseqüències en el personal i en l’econòmic. Més enllà del drama humà del desarrelament, la pèrdua de qualsevol treballador perjudica l’economia, perquè amb l’esmentada pèrdua es malbarata la inversió que la seva família i la societat van fer per criar-lo i formar-lo. Però el perjudici és molt més gran com més capital humà hi ha en un treballador (en termes d’educació i qualificació professional) i com més jove és la persona, pel potencial que té de contribuir a la producció i a la innovació. I les dades diuen que el perfil mitjà dels nous emigrants se situa entre joves de 25 a 35 anys amb un alt nivell d’educació i una especialització en professions estratègiques per a l’increment de la productivitat en una economia de la informació. Tals com enginyers, informàtics, arquitectes, analistes financers, especialistes de màrqueting i serveis a les empreses, metges, infermeres, investigadors científics, en particular en camps com la biomèdica i la informàtica, on Espanya estava ben situada. I dic estava perquè, a aquest ritme, s’està liquidant el potencial científic acabat d’adquirir perquè els que marxen solen ser els joves investigadors amb més possibilitats de trobar una bona feina. Com Eva Galán, una biòloga manxega de 32 anys que ha hagut de prosseguir a París la seva investigació pionera sobre la influència del medi ambient en les cèl·lules mare del glioblastoma. A tot estirar, pensa a tornar després de la seva experiència. Però l’experiència negativa dels joves científics que es van acollir fa anys a les beques Ramón y Cajal per a reinserció de cervells no presagia res de bo. I cap científic digne d’aquest nom no canvia la truita de patata per la possibilitat de viure la seva passió: el descobriment científic sense haver de posar-se a la cua dels catedràtics obsolets que basen el seu poder en el control de les plantilles. En les meves estades per algunes de les millors universitats del món, de Cambridge (Massachusetts), a Cambridge (Anglaterra) i de Berkeley a París, sempre em trobo, als seminaris d’investigació i entre els cambrers de bars de tapes, biografies significatives de joves espanyols i catalans plens d’il·lusió i optimisme en la vida i en els seus projectes creatius, però clarament distanciats d’un país on les seves competències mai no van ser reconegudes i ara menys que mai per les retallades massives en investigació i innovació: 340 milions de retallada en les subvencions públiques d’R+D+i entre el 2012 i el 2013. Empreses i institucions alemanyes, angleses, franceses, dels Estats Units, són felices de rebre milers de professionals espanyols d’alta qualitat i disposats a donar tot per tirar endavant. Formar un enginyer a Espanya costa uns 60.000 euros, un metge uns 70.000, i ara aquest potencial s’ofereix de franc i amb salaris mes baixos que els del país de recepció. Una cosa semblant passa amb la infermeria, que falta als hospitals espanyols però als quals aquí no s’ofereix ocupació . La paradoxa és que Espanya havia fet un enorme esforç per augmentar el nivell educatiu de la seva joventut: un 40% en el grup d’edat 25-34 tenen títols universitaris davant un 34% de mitjana a la Unió Europea. I ara aquest esforç del país i les famílies es converteix en subsidi per a la productivitat de l’economia alemanya, mentre el dogma imposat de l’austeritat espanta la capacitat espanyola de fer inversions de futur i ocupar aquests joves.