"La captura de l’Estat", Josep Maria Ruiz Simon
El Nobel George Stigler ho denominava "captura del regulador". Amb aquest concepte, que va posar en circulació a principis dels setanta, volia descriure el fenomen que es dóna quan les agències reguladores estatals, suposadament dedicades a la defensa del ben públic, acaben defensant interessos del sector empresarial que els toca regular en comptes de protegir els de els ciutadans o els consumidors. Després, altres economistes han parlat de la "captura de l'Estat" com d'un cas extrem d'aquest fenomen, que esdevindria quan l'elit dirigent exerceix de manera generalitzada el seu poder per propiciar l'establiment de regles que beneficien les grans empreses.
Fa uns anys era corrent trobar-se amb el discurs sobre aquestes captures en escrits sobre les insuficiències del lliure mercat i el paper de les oligarquias als països en vies de desenvolupament o en procés de transició cap al liberalisme. Ara, no és inusual topar-se amb ell en la literatura que s'ocupa de la crisi econòmica al "primer món". Perfils com el del primer ministre d'Itàlia o del ministre d'economia espanyol han afavorit la seva proliferació. Però les condicions de possibilitat de la versemblança d'aquest discurs vénen d'abans. Ja bellugaven la cua durant el peculiar procés de desmantellament del sector públic iniciat a finalitats del segle XX en nom de la modernització i de la hipotètica millora dels serveis. I només cal recordar, quan sembla que la sanitat i l'educació estan en la llista d'espera, com van anar llavors a Espanya els processos de privatitzacions i de fusions bancàries per entendre com aquesta captura tan consentida va redefinir les relacions entre la política i el poder econòmic.
En aquest context, és il·lustrador parlar de les portes giratòries que comuniquen el privat i el públic, Wall Street i Washington o Goldman Sachs i el palazzo Chigi. Però convé no oblidar el que s'amaga després del que, considerat individualment, seria anecdòtic: que, com deia fa un parell d'anys l'ex-economista cap del FMI Simon Johnson, el poder polític que han aconseguit les grans empreses, sobretot les financeres, ho han aconseguit acumulant capital cultural, venent als polítics i a la societat, amb alguns experts universitaris actuant com a comercials, un sistema de creences que, convertides en dogmes de fe sobre l'interès general, els permeten maximitzar els seus beneficis particulars. Les idees governen el món. I el seu poder, com recordava Keynes, no depèn per res del fet que siguin veritables o falses.
31-XII-11, Josep Maria ruiz Simon, lavanguardia