"La transmissió del model patriarcal", Carol Gilligan
Carol Gilligan, filòsofa, psicòloga i feminista. Tengo 76 años. Nací en Nueva York. Casada, tengo 3 hijos y 6 nietos. Catedrática de la Universidad de Nueva York, imparto un máster basado en mi método de la escucha. Hay que cambiar la estructura patriarcal incluyendo la voz de las mujeres. Soy judía no practicante.
Normalment jo estic en la seva situació.
Preguntant i escoltant?
I identificant aquests discursos que repetim, però que no surten del cor. D’això tracta l’estudi al qual ha dedicat la vida? Investigo la relació entre dones i nenes, i entre homes i nens, com i quan els transmetem una manera de ser al món: el model patriarcal.
En què consisteix?
Des de la infantesa establim diferències en la formació de la consciència moral d’homes i dones. En els homes predomina una conducta basada en normes i criteris de justícia, mentre que en les dones té més importància la relació afectiva i l’empatia emocional.
No és una cosa natural?
Naixem amb una capacitat de comunicarnos i amb el desig de viure relacionant-nos amb altres persones. Dins nostre tots tenim els requisits per a l’amor i la ciutadania democràtica. Però per construir una societat patriarcal no democràtica cal trencar aquests requisits naturals.
I quan es trenquen?
Quan els nens es converteixen en nens (entre els 4 i 6 anys), i les nenes en nenes, a partir dels 11 anys fins als 15.
Com?
Els nens són molt sensibles emocionalment, i es converteixen en nens a l’escola, quan se’ls pressiona perquè siguin un nen més. Així oculten aquella part que hi ha en ells que faria que els seus companys els veiessin com a nenes. Se’ls ensenya a ser segurs i a parlar alt i clar, per això han de silenciar la seva veu interior, els dubtes, la tendresa. És una manera de sacrificar-los.
Què passa amb les nenes?
Si vols sentir una veu clara i honesta has d’escoltar les nenes d’11 anys; just abans d’aquella iniciació en la qual se’ls diu que si volen ser estimades i respectades han de silenciar la seva veu.
Qui ho diu, això?
La nostra societat patriarcal. La investigació que vaig fer amb nenes d’aquesta edat va tenir un impacte enorme, va sortir a la portada de The New York Times i el titular era: “Confiada als 11 anys, confusa als 15”. A les nenes d’aquesta edat contínuament se’ls diu: “Això no ho diguis que a la gent no li agrada”. Sí? Sí, el que passa és que està tan assumit que no ens n’adonem, però entre dones és habitual dir una cosa en privat i una altra en públic.
Ensenyem les nenes a callar?
Sí. Quan les nenes estan sota la pressió de dir el que realment pensen i creuen, es resisteixen. Se silencien a si mateixes perquè se suposa que una bona dona no ha de tenir veu pròpia.
Els nens poden tenir-ne?
Habitualment les descripcions de les seves pròpies vides són, en homes i nens, descripcions falses. Però no és així abans de la iniciació: si un pare o una mare no volen que alguna cosa se sàpiga, han de silenciar el nen que és perceptiu i sap captar perfectament els estats d’ànim i les veritats, i ho diu.
Què podem fer?
Reconèixer les seves veritats. A les nenes de 10 i 11 anys cal escoltar-les i animar-les a pensar amb tu, donar-los l’oportunitat que diguin el que senten i pensen realment. Evitar que separin ment i cos.
Ja ho entenc.
És molt important que nenes i dones parlin de manera honesta, que els expliquem el que sabem; però aquesta conversa sovint no es produeix. Tots sabem com ens adaptem al món, sobretot en la relació que establim amb els homes. El que és important per a elles és que estiguin en contacte amb els seus propis desitjos i evitar la pressió que s’exerceix sobre elles perquè no sàpiguen el que volen, és a dir: perquè se centrin en el que d’altres volen i el que d’altres volen que vulguin.
A quines altres conclusions va arribar treballant amb nens i homes?
Durant anys m’he reunit amb pares de nens d’entre 4 i 5 anys. La pregunta clau era: “Què veieu en els vostres fills que us fa dirvos a vosaltres mateixos: ‘Espero que mai no ho perdi’?”.
Quina és la resposta?
Coincideixen que no volen que perdin la seva obertura emocional, la seva espontaneïtat. I tots els pares afirmen que a mesura que ells es van anar fent grans van haver de sacrificar aquestes qualitats.
Per ser acceptats?
Sí, i volen que els seus fills es facin homes sense perdre aquestes qualitats de la infantesa però sense suportar que la seva sensibilitat els causi problemes amb els companys.
És trist, el que explica.
Els meus estudis mostren on podem intervenir per evitar que es repeteixin patrons que ens porten a traumes, tragèdies i problemes. Ens hem de plantejar si volem transmetre als fills les pèrdues que nosaltres hem experimentat.
Va ser docent a les universitats de Harvard i Cambridge i té escrites diverses obres de referència basades en les seves investigacions sobre el desenvolupament de les nenes i dels nens, explorant els punts morts en les relacions entre homes i dones. El seu nom ha aparegut en la llista de les 25 personalitats més influents de la revista Times, i té un missatge clar i contundent: “Els nostres fills són éssers empàtics i sensibles fins que els convertim en nens, i les nostres filles tenen una veu pròpia i clarivident fins que les convertim en dones, és el preu de la societat patriarcal. Carol Gilligan ha fet una conferència a la Fundació Víctor Grífols i Lucas.
20-V-13, Ima Sanchís, lacontra/lavanguardia