"Europa: reforma, cisma, unitat", John William Wilkinson
Quan creues França amb cotxe de sud a nord per les antigues calçades romanes, en un punt indeterminat, potser a l’altura de Poitiers, t’adones que les cases construïdes amb maons prims d’inspiració mediterrània han donat pas a unes moles de contundents totxos luterans.
FABRIZIO BENSCH / REUTERS L’estiu del 2010, l’artista Ottmar Hörl va plantar 800 estàtues de Martí Luter a la plaça de l’Ajuntament de Wittenberg (est d’Alemanya), bressol de la reforma protestant de Luter. L’exhibició pretenia cridar l’atenció sobre el cinquè centenari de la reforma, que es complirà el 2017
Efectivament, una imperceptible línia divideix la severa Europa protestant del més eteri univers catòlic. La Unió Europea, creada després de segles de cruentes guerres religioses sobre les ruïnes de les carnisseries de la primera meitat del segle XX, és un nou intent –el mil·lenari sacra imperi romanogermànic va finalitzar el 1806– de fusionar el món romà amb el germànic. Però aparences a part, i una vegada superades les diferències religioses i nacionals, es diria que encara hi ha dues Europes genèticament programades per, a la primera oportunitat, glaçar-li el cor l’una a l’altra, que diria el poeta.
Hi ha estudis científics que expliquen per què no es fan els gossos amb els gats. Serien carn i ungla si no fos perquè s’expressen en idiomes antagònics. El gosset, per expressar la seva alegria en veure un gatet la mar de simpàtic, remena la cua a tota velocitat, que en el llenguatge corporal del gatet és un gest amenaçador. Aquesta és la raó per la qual l’horroritzat felí també aixeca la cua i adopta la postura felina per defensar-se a mort davant una gran agressió canina.
El mateix podem dir dels gestos adustos de la cancellera Angela Merkel en veure’s davant de les gesticuladores súpliques dels polítics mediterranis. S’expressen en llenguatges dispars. Tanmateix, en aquesta Europa cada vegada més descreguda, tothom comparteix, vulgui o, no, una base comuna, que és el cristianisme. La incomprensió que persisteix en les relacions entre catòlics i protestants –o, en tot cas, entre els seus escèptics hereus– és anàloga a la que enfronta gat i gos. El novel·lista anglès convers al catolicisme Evelyn Waugh va explicar-ne amb aguda senzillesa el perquè: els protestants van a missa perquè es creuen bons, mentre que els catòlics ho fan perquè es consideren dolents i confien que els seus pecats seran absolts al confessionari tantes vegades com calgui.
La senyora Merkel és filla d’un pastor luterà i sap que, si afluixa, els seus imploradors col·legues del sud no trigaran ni cinc minuts a tornar a fer-ne de les seves. Encara més, com que ells es van entossudir a emprendre les ineludibles reformes de baix a dalt, salvant-se ells mateixos i els seus amos de les penúries col·laterals, sap que només ha d’esperar que la marea del descontentament pugi fins a esborrar-los del mapa. Porten al front la data de caducitat: setembre del 2013, que serà quan, si tot surt segons el pla traçat, la cancellera sortirà de les urnes més poderosa que mai. Falten cinc mesos d’infart, mig any escàs per completar l’ensorrament del sud. Un termini que certs polítics meridionals sense nord aprofitaran per avivar les braces del fanatisme que, segons una definició de George Santayana, consisteix a redoblar els esforços una vegada oblidada la meta.
Amb tot, com va assenyalar el malaguanyat Tony Judt, els tres pares de la unitat europea –Robert Schuman, Alcide de Gaspari i Konrad Adenauer– eren catòlics que es parlaven en alemany. La UE va fer el primer pas a Roma, el 1951. Els sis ministres d’Exteriors allà presents en la firma del tractat eren demòcrates cristians. Un papa polonès i un altre d’alemany han ocupat durant els últims 35 anys el tron de Pere, període que ha estat testimoni del col·lapse de l’URSS, la reunificació d’Alemanya, la introducció de la moneda única i l’ampliació de la UE fins a tenir els 27 estats membres actuals. I tot això s’ha aconseguit sense disparar ni un sol tret.
Pel camí, milions d’europeus, tant catòlics com protestants, han perdut la fe. Les vetustes i boniques esglésies són dels pocs recessos de pau que queden entre tanta cridòria. Però no s’ha de rascar gaire per trobar el pòsit religiós que cada europeu porta dins. François Hollande ha descobert amb sorpresa que una part substancial de la França de la qual és president amagava una ànima catòlica a prova de tota reforma protestant o del laïcisme republicà més ferotge.
Fa un any, a la Universitat d’Oxford, l’evolucionista ateu Richard Dawkins i el llavors arquebisbe de Canterbury, Rowan Williams, es van embolicar en un encès però pacífic debat sobre l’origen últim de l’ésser humà. Van sortir airosos del combat dialèctic els micos de Darwin. “Amb la Bíblia es volia explicar en realitat el concepte de pecat”, va concloure el cap de l’Església anglicana. I pensar que el primer que va fer Tony Blair, tot just abandonar Downing Street, va ser abraçar amb fervor la fe catòlica de la seva esposa, Cherie; fe, d’altra banda, que comparteix amb els dos papes de Roma: el bàvar que va i ve en helicòpter i el de Buenos Aires que va arribar per quedar-se en taxi.
Són temps de grans canvis, fins i tot en la manera de pensar, menjar, vestir-se, gesticular i, fins i tot, finançar-se, que és el gran repte al qual s’enfronten immediatament els diferents credos i les seves respectives esglésies, a més dels partits polítics europeus.
Si és reelegida, Merkel potser podrà celebrar, el 2017, en qualitat de canceller alemanya i senyora i cap de la UE, el cinquè centenari de la reforma protestant. El marxandatge ja ha posat a la venda nans Luter, mitjons que duen llegendes seves i fins i tot una cervesa que té el seu nom.
És curiós, però potser la veritable unió d’Europa no depèn tant d’una moneda única o d’una banca unificada, sinó de la comunió dels seus principals credos. No fa falta cap altre Kulturkampf, que al capdavall va fracassar, sinó una nova reforma. Potser aquesta vegada vindrà del sud.
12-V-13, John William Wilkinson, lavanguardia