qui es va carregar la Constitució europea?, Tucídides?
D’aquí unes setmanes farà deu anys de la presentació del projecte de Constitució europea a Porto Carras, a 120 quilòmetres de Salònica. La presentació del document va anar a càrrec del president de la Convenció que l’havia elaborat, l’expresident francès Valéry Giscard d’Estaing, que durant l’acte va pronunciar amb èmfasi i complaença la citació que aleshores n’encapçalava el preàmbul: “La nostra Constitució es diu democràcia perquè el poder no és en mans d’uns pocs, sinó de la majoria”. Les hemeroteques guarden les cròniques que parlaven de la satisfacció de l’amfitrió de la cimera, el primer ministre grec Kostas Simitis, per aquest gest i que comentaven eruditament que es tractava d’un passatge de l’oració fúnebre que l’historiador atenenc Tucídides atribueix a Pèricles en la seva Història de la guerra del Peloponès. Potser algun lector encara recordarà el que va passar després. La citació ja no apareixia en el tractat pel qual s’estableix una Constitució per a Europa, firmat pels caps de Govern de la UE el 29 d’octubre del 2004 i que es va presentar a votació popular o parlamentària en alguns països. El fet que aquest tractat morís abans de néixer precisament per l’encallament del seu procés de ratificació democràtica i la peculiar i poc edificant història de la posada en circulació del tractat de Lisboa, que el va substituir, va inspirar una relativament abundant i sarcàstica literatura entorn d’aquesta desaparició.
Aquesta literatura sobre la desaparició del passatge de Tucídides solia passar per alt, però, un fet important: que la citació desapareguda era, en realitat, com va fer palès Luciano Canfora a La democrazia. Storia di un’ideologia (2004), una traducció manipulada del passatge de la Història de la guerra del Peloponès. El Pèricles tucididià no afirma “la nostra Constitució es diu democràcia perquè el poder no és en mans d’un pocs, sinó de la majoria”, sinó “el nostre sistema polític es denomina democràcia perquè no té com a objectiu l’administració dels interessos d’uns pocs, sinó els de la majoria”. La diferència no és banal. I els deu anys que han passat des de la cimera de Porto Carras no ha fet més que subratllar-ne la importància. El fiasco del procés de ratificació de la Constitució Europea va fer evident la poca relació que el projecte europeu tenia aleshores amb el règim polític de què parlava la traducció manipulada. Però el model de governança econòmica que s’ha impulsat a partir del tractat de Lisboa posa cada cop més de manifest la seva nul·la relació amb el passatge original. I és la percepció del caràcter oligàrquic d’aquest model la principal causa subjectiva de la crisi de legitimitat que ara afecta no només la UE, sinó també els règims dels estats que la constitueixen i que se segueixen denominant democràcies tot i que no resulti versemblant que tinguin com a objectiu l’administració dels interessos que com a tals els pertocaria d’administrar.
