"La intractable questió coreana", Eugenio Bregolat
Una vegada més, la nuclearització de Corea del Nord, embolicada en bravates i amenaces, posa la situació roent. Consideracions geogràfiques, històriques i militars expliquen la seva gran complexitat i la converteixen en una d’aquestes qüestions intractables amb les quals tanmateix no hi ha més remei que torejar.
Com a teló de fons, la geografia. La frontera entre les dues Corees, Panmunjon, en el paral·lel 38, es troba a només 53 quilòmetres de Seül, deu milions i mig d’habitants, i a deu de Kaesong, 350.000 habitants. No coneixem amb exactitud el nombre i la potència dels enginys nuclears de què disposa Pyongyang, ni l’abast dels seus míssils, però és segur que disposa de mitjans militars convencionals per fer malbé molt greument, si no arrasar, aquestes i altres ciutats de Corea del Sud. A més, 28.500 soldats nord-americans es troben estacionats a Corea del Sud. Aquests ostatges expliquen en gran manera l’audàcia de Pyongyang. Poden Washington o Seül arriscarse que una acció preventiva contra les instal·lacions nuclears nord-coreanes provoqui enormes danys en la població i l’economia del Sud, a més de potser moltes baixes nord-americanes? Corea del Nord té acreditada capacitat de cometre atrocitats. El 1983 els seus agents van assassinar tres ministres del Govern de Seül que es trobaven a Birmània i el 1987 van volar un avió civil de Korean Air, causant cent quinze morts.
La influència de la Xina sobre Corea del Nord supera la de qualsevol altre país, tant per haver-la ajudat de forma decisiva a resistir els EUA en la guerra dels anys cinquanta com perquè li proporciona entre el 70% i el 80% del petroli i els aliments que importa a preus favorables. Però aquesta influència és relativa. Corea, com el Vietnam, profundament nacionalista, s’ha passat mil anys intentant escapolir-se de l’abraçada de la Xina i el Japó. Si la Xina fos capaç d’imposar la seva voluntat a Corea del Nord, aquesta mai no hauria desenvolupat armes nuclears, ja que això conduiria a la nuclearització del Japó i Corea del Sud, cosa òbviament contrària als interessos de la Xina.
Quan va fer detonar el seu primer enginy nuclear, el 2006, Pyongyang va avisar Pequín només amb mitja hora d’antelació. La Xina, el febrer passat, va condemnar, junt amb la resta del Consell de Seguretat de l’ONU, la prova nuclear nord-coreana. Per la gosadia de Kim Il-sung en creuar el paral·lel 38 el 1950, la Xina es va veure embolicada en una guerra amb els EUA i no vol veure’s de cap manera arrossegada a una altra que, entre altres coses, posaria en dubte tota la seva estratègia de desenvolupament econòmic. Si la Xina intentés asfixiar econòmicament el país és dubtós que ho aconseguís. El règim va absorbir dos milions de morts de fam en l’última dècada del segle passat. La població, totalment controlada per l’Estat policial, sotmesa a un permanent rentat de cervell i privada de mòbils i internet, no té capacitat de reacció.
Arraconat, el règim podria emprendre una fugida cap endavant. El seu enfonsament seria el pitjor malson per a Pequín: una Corea reunificada aliada dels EUA arribaria al riu Yalu, la frontera sino-coreana; precisament per evitar-ho la Xina va lluitar en la guerra de Corea. A més, una allau de refugiats podria caure sobre la Xina. Jo mateix vaig haver de bregar amb trenta coreans que van envair l’ambaixada d’Espanya a Pequín en el 2002, un minúscul avançament. Ja que no pot permetre l’enfonsament del règim, la Xina, malgrat les seves moltes reserves, li continua donant suport. Té capacitat limitada d’influir sobre Corea del Nord i els seus interessos vitals li impedeixen d’utilitzar-la a fons.
L’arribada al poder de Kim Jong-un, viu retrat del seu avi Kim Il-sung, introdueix una perillosa variable en l’equació, ja que el nou líder ha de provar-se davant els militars, té escassa capacitat per resistir-los i manca d’experiència. Ningú no té la solució per a tan complicat problema. Amb els viatges dels expresidents Carter, el 1994 i el 2010, i Clinton, el 2009, els EUA van explorar la possibilitat de donar el Nord garanties de seguretat i ajut econòmic a canvi de renunciar al programa nuclear. Però els nordcoreans temen que la seva renúncia els deixarà indefensos. Continuar intentant un acord, junt amb la prudència i el contacte permanent entre els EUA i la Xina per evitar veure’s arrossegat a un conflicte per eventuals bogeries de Pyongyang, semblen les úniques guies per enfrontar-se amb un problema tan intractable.
14-IV-13, Eugenio Bregolat, fue entre el 2001 y el 2003 el primer embajador de España acreditado ante Corea del Norte, con residencia en Pekín, lavanguardia