"El mànec per la paella", Jordi Garrido
Sí, ja ho sé, és al revés, però no m’he equivocat. Abans de l’Apocalipsi, quan crèiem que érem rics, i fins i tot quan alguns economistes manifestaven públicament que els cicles econòmics ja s’havien acabat i que ja no tornaríem a patir èpoques de crisi, moltes empreses no podien créixer més de pressa únicament per la falta de personal.
Era una època en què hi havia plena ocupació tècnica i, consegüentment, les empreses tenien dificultats per incorporar personal qualificat en unes estructures que creixien a marxes forçades provant d’assolir un creixement imposat pels mercats. Dit d’altre manera, ens trobàvem en un mercat d’oferta en el qual la quantitat de llocs de treball per cobrir superava la demanda d’ocupació i, per tant, eren els treballadors els que tenien la paella pel mànec i establien la referència dels salaris.
Ara ens trobem en un mercat de demanda, on la quantitat de persones que busquen feina supera el nombre de llocs de treball per cobrir. Ara són les empreses les que fixen la referència dels salaris i el perfil adequat per a cada feina. Possiblement hi hagi algunes empreses que estiguin aprofitant el moment, però la immensa majoria ho està passant tan malament que ha d’ajustar al mínim els seus costos d’estructura i, per tant, els salaris.
Així doncs, algú podria afirmar que ara són les empreses les que tenen la paella pel mànec, però res més lluny de la realitat. Són la nostra societat i el nostre teixit empresarial els grans perjudicats per una situació laboral que està obligant el talent a abandonar el país i a buscar oportunitats en altres latituds més enllà de les nostres fronteres. Per desgràcia, aquesta mateixa situació ja la vam viure a l’Estat espanyol durant moltes dècades, quan els estudiants, els professionals i els científics brillants no tenien futur en un país pobre en cultura i en recursos. Què hem après durant tots aquests anys? Pel que sembla, més aviat ben poc.
Alguna vegada he sentit dir als mitjans de comunicació a algun líder d’opinió i algun polític que l’Estat espanyol és ric en creativitat i que això és un bé exportable. Això és una bestiesa. La realitat és que no hem estat capaços de crear un teixit industrial, tecnològic, acadèmic i científic que permeti a la nostra economia diversificar-se i ser més robusta, però sí que hem tingut prou creativitat per utilitzar els fons europeus i els recursos financers per pagar subsidis, subvencions, comissions i infraestructures faraòniques de serveis de rendibilitat dubtosa o nul·la.
Qui té ara la paella pel mànec? El que ara tenim, una altra vegada, és el mànec per la paella.
30-III-13, Jordi Garrido i Pavia, coordinador del programa International MBA de La Salle-url, lavanguardia