Espanya cañí -102: i a més a més, la verbena, olímpica de la Paloma
El Nou Mestalla havia de ser un dels estadis més guais d’Espanya i de l’estranger. Això era quan València construïa palaus de les Arts i de les Ciències o de qualsevol altra cosa com qui fa xurros, quan llançava els calés alegrement per organitzar una competició de vela, quan Francisco Camps i Rita Barberá es passejaven a bord d’un Ferrari per un circuit de fórmula 1 que s’havia de muntar i desmuntar cada vegada, quan la Generalitat valenciana s’endeutava per construir una faraònica Ciutat de la Llum que ara està en concurs de creditors...
En lloc d’esdevenir l’estendard d’un esplendor imparable, el Nou Mestalla és la icona d’una especulació embogida que va créixer sense control. Ara és un mamut abandonat a la seva sort. La megalomania dels nous rics per finançar i sobrefinançar projectes delirants renova la gran tradició del sainet valencià. Amb arguments com aquest: una sentència acaba de declarar nul l’aval de la Generalitat al València pel crèdit de 200 milions –una xifra que es diu aviat–, que Bankia –Bankia!, el que faltava pel duro– va prestar al club. L’abans rumbosa Generalitat valenciana s’ha tret un pes de sobre, però a Bankia tampoc no li fa cap gràcia aquesta patata calenta. Ara ningú no sap qui es fa responsable dels quartos avalats en fals, ni com es tornarà el crèdit, ni qui finançarà les obres. Ni tan sols se sap de qui és ara el nonat megaestadi. L’únic cert és que el València cada dia té més deutes.
S’acaba de saber que el Dépor deu 156 milions d’euros i que el futbol professional espanyol deu 690 milions a Hisenda. Quan tothom està amb l’aigua al coll, són moltes les entitats que deuen diners i moltes de les desmesurades i infrautilitzades instal·lacions esportives dels anys esbojarrats ni tan sols poden pagar les despeses de manteniment. Però vet aquí que de sobte arriba la setmana fantàstica. El ministre De Guindos deia que tothom tranquil, que la confiscació d’estalvis de Xipre no es pot extrapolar a Espanya. Auxili!, exclama el poble a l’uníson, que ja es veu extrapolat de peus i mans. I, mentre el totpoderós César Alierta afirmava que “hem après la lliçó” i que la crisi s’acaba, Madrid rebia la comissió del COI que avalua la candidatura de la capital als Jocs Olímpics del 2020. Lliçó ben apresa? I tant! Asseguren que caldrà construir molt i que això generarà riquesa. Tot s’arregla, doncs, a cops de totxo. Tornem-hi, que no ha estat res.
Roma també havia optat als Jocs del 2020, però va retirar la candidatura a causa de la crisi econòmica. Madrid, no. Torna a fer volar coloms amb els números, perquè amb la capital no es pot ser garrepa. Com va passar amb el complex esportiu de la Caja Mágica, que estava pressupostat en 120 milions i en va costar gairebé 300. Casi ná. Si la ciutat candidata fos Oviedo, o Granada, o Valladolid, o Bilbao, el xèrif Montoro s’hi interposaria amb les pistoles desenfundades disposat a deixar les fantasies olímpiques com un colador. Però Madrid...
Madrid, gran embut d’Espanya i quilòmetre zero de l’univers, és una festa perpètua plena de chulapos i chulapas que es mouen al compàs d’un orgue de maneta, com els de La verbena de la Paloma, que es va estrenar el 1894. Un personatge d’aquell divertimento líric, la Tía Antonia, s’expressa amb els sòlids arguments del castís centralisme espanyol: “¡Olé, olé, olé, que te aplaudo yo! ¡Porque sí señó! Y lo digo yo, ¡y sanseacabó!”. Amb aquest impecable raonament es pot justificar la candidatura olímpica de Madrid. Però un altre personatge de la sarsuela, un sereno gallec, exclama “¡Buena está la política!” arran d’unes retallades que, tot i ser del segle XIX, podrien ser les d’avui: “Tres faroles tenía esta calle nomás. Pues dos han suprimido”. I conclou: “Y luego habla el Gobierno de la cuestión social... El trueno será gordo, ¡pero muy gordo!”.
22-III-13, R. Solsona, lavanguardia