"Xipre, un missatge enverinat", Màrius Carol
El faraó egipci Tuthmosis III va envair Xipre fa més de 3.500 anys i el primer que se li va passar pel cap va ser obligar les colònies gregues i fenícies establertes a l’illa a pagar tributs. Així que podria dir-se que els xipriotes, des dels inicis de la seva civilització, han vist com un invasor poderós els saquejava els diners. Aquesta vegada ha estat el ministre Wolfgang Schäuble, el braç econòmic armat de la cancellera Angela Merkel, qui ha imposat a Xipre confiscar part dels estalvis dels seus ciutadans per rescatar el país. Sens dubte, es tracta del maltractament més gran de la història als estalviadors de la Unió Europea. Amb la taxa als dipòsits bancaris s’ha trencat el dogma de la unió bancària europea que establia que aquests eren poc menys que intocables. La pressió de Mariano Rajoy i Mario Monti va moderar una mica l’impacte de la decisió, que entenien que era un missatge enverinat per als seus electors. François Hollande va estar escassament actiu, no sigui que un dia d’aquests el BCE comenci a ficar el nas a la banca francesa.
Xipre, un país amb menys de la meitat de la població de la ciutat de Barcelona, s’ha empobrit de cop per ordre d’Alemanya (allò de la troica és un eufemisme). Bona part de la culpa de la situació de l’illa és de la banca, que s’havia convertit en un paradís fiscal per als capitals russos, inclosos els més opacs als quals servia de rentadora, pels quals es pagaven elevats interessos. Tanmateix, no hi va haver advertències prèvies de la UE ni del BCE, així que aquestes institucions actuen com forenses més que com a metges preventius. Però les conseqüències de les mesures resulten terribles, perquè se’ls està dient als estalviadors del sud –aquests desgraciats que retallen el seu benestar per pagar els interessos del seu deute, mentre Alemanya i els seus socis del nord es financen a cost zero– que els seus estalvis han deixat de ser sagrats.
El premi Nobel Paul Krugman ho ha dit ben clar: la mesura encoratjarà els europeus meridionals a treure els seus estalvis per portar-los –no cal dir!– a la segura banca alemanya. Ho ha escrit fins i tot d’una manera més literària: “És com si els europeus posessin llums de neó en un rètol en grec i italià (es va oblidar l’espanyol) que digués: és el moment de treure els diners dels vostres bancs”. I la nau va... a la deriva. L’onatge torna als mercats, les borses es maregen i les primes de risc conviden al vòmit.
Europa ha deixat de ser una idea per esdevenir un disbarat. El pitjor és que la transferència de sobirania dels estats no s’ha fet a la Unió sinó a Alemanya, que portarà el continent a la catàstrofe, aconseguint que el desinterès dels ciutadans sigui cada vegada més gran. El relat alemany d’Europa té una altra lletra, però la música no és nova. I ja se sap que fins i tot Woody Allen va confessar que escoltant Wagner li venien ganes d’envair Polònia.
20-III-13, Màrius Carol, lavanguardia