"Mascotes i zombis", Sergi Pàmies
No hi ha millor proveïdor de continguts televisius que l’actualitat. Com a format, inventar la retransmissió del conclave vaticà seria massa car i arriscat. L’audiència no estaria disposada a suportar dies i hores de xerrameca experta o d’allaus d’anècdotes de qualitat discutible amb el pobríssim suport visual del primer pla d’una xemeneia que, en funció d’un joc de nominacions, acaba escopint fum blanc o negre. La credibilitat de la litúrgia catòlica i l’excepcionalitat de l’esdeveniment, però, són l’imant que atreu totes les cadenes, disposades a esperar que, finalment, la fumata sigui blanca i el nou pontífex aparegui al balcó. En determinats moments, aquesta unanimitat propicia una comparació irreverent però inevitable: trobar paral·lelisme entre la incertesa del conclave i l’estructura d’eliminatòria d’un reality de confinament o de competició, com l’extenuant i reiteratiu Mira quién salta (Telecinco).
En realitat, el procés és l’invers. Probablement són els reality els que imiten el misteri, la pompositat i l’espectacularitat conspirativa de les religions (és una heretgia imaginar que, en un futur no gaire llunyà, les religions hauran d’explotar televisivament l’atractiu i el secretisme de les deliberacions per obtenir ingressos atípics i finançar-se?). Estrenat amb la idea de competir amb el programa Splash, famosos al agua (Antena 3), el Mira quién salta esprem sentiments idèntics i situacions molt semblants. La curiositat xafardera i la luxúria de sofà de veure segons quin personatge vagament popular en vestit de bany mobilitzen. Tant com la morbositat produïda per la imminència d’un possible accident (balanç del primer dia: una perforació de timpà del concursant Piero i una taquicàrdia del concursant Dani) o, encara millor, d’un accident tràgic com les caigudes dels motoristes que tanta audiència obtenen als informatius.
Però, per justificar aquests sentiments relativament innobles i poc confessables, s’ha instaurat una coartada que podríem batejar amb el neologisme de mascotisme. La idea és trobar uns concursants extravagants, impermeables al sentit del ridícul, que assumeixin amb humor el paper d’ase dels cops. Al programa d’Antena 3, Falete s’ha apropiat amb molta astúcia d’aquest rol amb un èxit considerable (la prova: als ambients televisius es parla de faletazo per definir la reacció erèctil dels audímetres quan Falete salta) i al concurs de Telecinco és Fortu qui s’ofereix com a perseverant exemple de mascota humana tatuada, expressiva, motivadora i peluda.
Entre la dèria de les piscines i la pluja i el fum del Vaticà, el futur continua sent com el de la gran cançó de Sanjosex: incert. I la ficció televisiva tampoc no ajuda a millorar el panorama. Estrena de la tercera temporada de The walking dead a La Sexta. L’argument no ha evolucionat gaire: els humans armats continuen fugint de centenars de zombis als quals han d’anar matant per sobreviure. Sembla mentida que un guió tan limitat i reiteratiu enganxi tant. Ho hem d’atribuir a les trames paral·leles i a idees filosòficament perverses, com que l’únic refugi que troben els supervivents –suats, tensos, dramàtics– sigui una presó. Perquè l’apocalipsi zombi no sigui tan sinistre, queda l’esperança d’una dona embarassada, però el que manté l’estupefacció de l’espectador no són els bons sentiments sinó les escenes fastigoses i de persecució, amb amputacions, decapitacions i rius de sang a l’engròs.
16-III-13, Sergi Pàmies, lavanguardia