l’Iraq, deu anys després

I

Els nord-americans havien somiat democratitzar l’Orient Mitjà i convertir l’Iraq en el seu aparador de reformes polítiques àrabs. Als deu anys de la invasió, el seu fracàs ha provocat l’exacerbació d’identitats assassines, atrocitats d’Al-Qaida contra els xiïtes, d’esquadrons de la mort contra la població sunnita, la devastació del país, les neteges ètniques, l’èxode dels cristians...

Després de l’evacuació militar dels Estats Units del 2011 ha augmentat la influència de l’Iran sobre la nova classe dirigent xiïta. Els sunnites van ser els grans derrotats, mentre que els kurds, emparats per Occident, han establert la seva entitat política gairebé independent al nord, convertida en puixant territori. La distribució dels ingressos per l’exportació del seu petroli continua sent la poma de la discòrdia entre el govern de Bagdad i l’autònom d’Arbela...

La paraula s’ha alliberat a Bagdad. Hi ha partits polítics i tota mena de premsa, però el país sucumbeix a la seva frustració, a la seva fatiga quotidiana. Els assassinats impunes d’homosexuals han augmentat l’ambient d’inseguretat i fanatisme. La guerra a Síria, a l’altre costat de la seva llarga i porosa frontera, atia el foc, mai no extingit, entre sunnites i xiïtes de l’Iraq.

10-III-13, T. Alcoverro, lavanguardia

L’Iraq viu una nova onada d’agitació política, religiosa i ètnica quinze mesos després que els últims soldats dels Estats Units abandonessin el seu territori nacional i posessin fi a una invasió que va costar més de cent mil morts civils, vint mil militars i policies iraquians i dinou mil insurgents.

Quan només falta una setmana perquè es compleixi el desè aniversari d’una invasió que va acabar amb el règim criminal de Saddam Hussein, el Govern iraquià ha sobreviscut als pitjors presagis i ha evitat que es produís un nou bany de sang. Encara que els més pessimistes ja auguren una dictadura xiïta dirigida des de l’Iran i una guerra civil intersectària que podria conduir a la desaparició de la minoria sunnita.

El primer ministre xiïta Nuri al-Maliki, al que molts acusen d’autoritari, ha estat incapaç de formalitzar un acord de governació amb els partits sunnites d’oposició, convertint els últims tres anys en una batalla perenne que ha diluït les esperances d’assolir l’estabilitat després d’anys d’invasions i matances. El resultat de les eleccions parlamentàries del mes de març del 2010 va impedir de formar govern fins a finals d’aquell any. Al-Maliki, la formació política del qual va quedar en segon lloc, va pactar amb els partits confessionals xiïtes als quals s’havia enfrontat a mort en el passat.

Les tensions polítiques van pujar de to a finals del 2011, després que la justícia iraquiana acusés d’exercir el terrorisme al vicepresident sunnita Tariq alHaiximi, que va fugir primer a la província autònoma del Kurdistan i després es va refugiar a Turquia. A finals de desembre del 2012, fortes protestes als feus sunnites van fer trontollar el Govern. Ramadi es va convertir en l’epicentre de la protesta en què van participar desenes de milers de sunnites que exigien el final de la discriminació sectària, l’alliberament de presos polítics i la derogació d’alguns articles de la llei antiterrorista, utilitzada per detenir sense proves desenes de milers de ciutadans d’aquesta minoria religiosa. Les protestes han continuat durant els primers mesos d’aquest any. “Sempre que es produeixen tensions entre els polítics iraquians, la violència creix al carrer”, admet un alt càrrec del Govern en reunions privades amb delegacions estrangeres.

L’atzucac en què es troba el país ha obligat el Consell de Ministres a examinar la possibilitat d’amnistiar 24.000 presoners, detinguts per les seves vinculacions amb el partit Baas de Saddam Hussein, segons altes fonts governamentals. Aquesta decisió tindria un impacte sobre mig milió d’iraquians emparentats amb els presoners i podria alleujar la tensió actual.

Un altre focus de descontentament a les províncies sunnites és la situació del moviment Shawa (“el despertar”), format per les antigues milícies insurgents. El general David Petraeus –avui caigut en desgràcia als Estats Units– va aconseguir que abandonessin els atacs contra les tropes dels Estats Units i s’hi aliessin contra Al-Qaida, un moviment radical sense tradició a l’Iraq. Els caps tribals, cansats de la intransigència dels islamistes radicals, van donar el seu vistiplau a l’acord, que va permetre a Petraeus guanyar-se el seu perfil de gran negociador.

Uns 35.000 antics insurgents s’han incorporat des d’aleshores a l’exèrcit iraquià, però n’hi ha uns altres 41.000 que estan sense feina i tampoc no han rebut els pagaments de 300 dòlars (uns 230 euros) mensuals compromesos en l’acord.

El Govern iraquià posa el crit al cel en públic i privat contra els països limítrofs, als quals acusa de finançar econòmicament els agitadors, però també accepta que “la protesta és legítima i ha d’incitar a posar la mateixa casa en ordre”, en paraules textuals d’un alt càrrec.

L’aiatol·là Al-Sistani i altres importants clergues xiïtes han pressionat Nuri al-Maliki perquè negociï amb els sunnites un calendari de reformes que permeti centrar-se en la transició política després de dècades de tirania i ocupació estrangera.

El viceprimer ministre Hussein al-Xahristani és l’encarregat de supervisar aquestes mesures de conciliació que permetrien trencar el cercle viciós de tensions que caracteritzen la vida política iraquiana dels últims anys. Actual ministre de Petroli i connectat familiarment amb l’aiatol·là Al-Sistani, Al-Xahristani és una pedra a la sabata d’Al-Maliki. Si convencés els sunnites de la validesa de les mesures reformistes i de les promeses de protegir els seus drets com a minoria, podria convertir-se en el principal candidat xiïta en les eleccions del 2014. Amb estudis d’Enginyeria Química i Física Nuclear, va ser un ferri opositor a Saddam Hussein, que va ordenar que se l’empresonés i torturés a l’odiosa presó d’Abu Graib.

El Parlament ja va aprovar una llei limitant la permanència màxima als càrrecs de president, primer ministre i president del Parlamenta dos mandats quadriennals. Al-Maliki sembla haver oblidat les seves promeses de no participar en les pròximes eleccions i és molt possible que congeli l’entrada en vigor de la llei, per competir per un tercer mandat que el mantindria dotze anys en el poder, fins al 2018.

10-III-13, G. Sánchez, lavanguardia

II

Als iraquians els passa com als afganesos: els responsables de les seves penes són sempre estrangers que distorsionen les seves complexes relacions de poder. És clar que per pensar d’aquesta manera cal acceptar que els partits polítics actuen com a agents d’interessos estrangers. Només en comptades ocasions, i sempre en privat, els líders admeten que potser els problemes i les seves solucions estan vinculats a les pròpies decisions locals.

La principal causa de l’actual tensió no és tant la guerra de Síria o l’enemistat històrica amb l’Aràbia Saudita com l’actitud del primer ministre turc, Recep Tayyip Erdogan. El Govern iraquià acusa Turquia d’intervenir descaradament en els assumptes interns del seu país i d’afavorir els grups sunnites més vinculats a l’agitació i la violència.

L’última entrevista entre una delegació iraquiana i Erdogan va incloure amenaces d’utilitzar tota mena de mesures agressives. Un dels presents va explicar que va sortir amb “la sensació d’haver assistit a una declaració de guerra, encara que després no va passar res”. Per als iraquians, Turquia està atrapada en una trampa siriano-kurda que ella mateixa ha fabricat.

Els iraquians estan embrancats en la recerca d’una nova etapa més amistosa amb l’Aràbia Saudita. L’última delegació enviada a Riad reafirma que es poden apuntalar unes relacions menys conflictives. Bagdad lamenta la permissivitat amb el trànsit de diners i armes que serveix per finançar els més radicals.

Els efectes col·laterals de la guerra i del flux de refugiats de la veïna Síria és font permanent de preocupació per a l’Iraq. La volatilitat de la frontera, de 600 quilòmetres, és un escenari fèrtil per a les activitats d’Al-Qaida i grups afins. Els islamistes radicals, vinculats als grups més violents, busquen crear “zones alliberades” a les províncies limítrofes amb l’Iraq i llançar des del santuari sirià campanyes de terrorisme i de guerrilla urbana semblants a les emprades pels talibans a la frontera entre el Pakistan i l’Afganistan.

Una altra de les preocupacions de les autoritats iraquianes és que prenguin les reivindicacions de la primavera àrab. Consideren que les protestes actuals a les zones sunnites no tenen res a veure amb les d’Egipte, Líbia, el Iemen o Bahrain. Un diplomàtic amb gran experiència assegura que “l’Iraq representa un buit al mapa estratègic dels Germans Musulmans després de conquerir el poder a Egipte, prendre la cúpula dels rebels sirians i tenir gran influència a Jordània i Qatar”.

L’Iraq manté les seves millors relacions veïnals amb Kuwait, el país que va envair el 1990, provocant la primera guerra del Golf. L’Iraq ha satisfet un pagament de 3.000 milions de dòlars al Govern kuwaitià en concepte de reparació i té previst pagar els 14.000 milions restants en els propers tres anys.

El primer ministre, Nuri al-Maliki, manté una relació equilibrada amb l’Iran, país que no té interès a pertorbar la fragilitat política iraquiana. La principal preocupació iraniana és Síria: el seu suport al govern de Baixar al-Assad és total.

Els Estats Units es troben en un moment crucial, com recordava recentment en un article a The Nation Tom Hayden, un activista antibel·licista nord-americà. Continua protegint un govern iraquià xiïta i proiranià que és atacat per la insurgència sunnita, mentre ha començat a col·laborar amb una guerrilla siriana que vol fer caure un govern aliat de l’Iran.

Als EUA no els agrada que l’Iraq no impedeixi l’ús del seu espai aeri per part de l’Iran per al transport d’armes en suport al Govern sirià. Alguns congressistes han reclamat que se suspengui l’ajut a l’Iraq, que inclou 19.000 milions de dòlars en armes, fins que no s’aconsegueixi aquest compromís. L’últim comensal convidat a la taula ha estat Rússia, aliada de l’Iraq en l’època de Saddam Hussein. Els dos països estan a punt de firmar un contracte d’armes per 4.000 milions de dòlars, que convertirà Rússia en el segon proveïdor de l’Iraq. Washington ha pressionat d’allò més per evitar aquest acord, però l’Iraq necessita sistemes de defensa aèria, ja que Turquia viola el seu espai aeri per bombardejar les bases de la guerrilla kurda a les muntanyes iraquianes.

11-III-13, G. Sánchez, lavanguardia