"Els joves ja no s’avorreixen", John William Wilkinson
La crisi actual és tan profunda i llarga que ens podríem preguntar per quina raó no ha esclatat una revolució. Si no a Espanya, amb sis milions d’aturats i cada vegada més famílies desnonades, almenys a Grècia o Irlanda, països on la crisi també ha fet estralls. Per no parlar de la convulsa Itàlia o el sigil·lós i sofert Portugal.
En les imatges colpidores que ofereixen els telenotícies, de gent enfonsada en la misèria a punt de ser expulsada de mala manera de casa seva o de famílies que passen gana per falta de feina i ingressos, crida l’atenció la ubiqüitat del televisor. L’ordinador, el mòbil o qualsevol altre aparell tampoc no solen córrer gaire lluny.
Una de les lliçons més importants d’aquesta crisi que no s’atura és la d’adonar-se de la quantitat de coses de què es pot prescindir. Amb necessitat o sense, a la majoria de cases espanyoles preval una economia de guerra, com en moltes administracions i empreses. S’han anat suprimint gradualment coses que fins fa quatre dies es consideraven indispensables. Però si es declarés un incendi i la família afectada només pogués salvar de les flames un objecte escolliria, molt probablement, el televisor o, en tot cas, l’ordinador. Aquests aparells són el pa i el circ del segle XXI, la raó per la qual la gent no passa de la protesta.
Peter Gay, un reconegut historiador cultural jueu nascut a Berlín el 1923 i naturalitzat ciutadà dels EUA el 1946, comença el seu fascinant El cultivo del odio (1993) amb aquesta frase: “Cada cultura, cada classe, cada segle al·lega la seva pròpia i distintiva coartada per a la seva agressivitat”. Els odis conreats durant l’era victoriana –i les coartades inventades per justificar-los– van ser tals que van convertir el segle XX en el més violent i destructiu de la història de la humanitat.
Tot i que hi havia moltes altres raons a què es podia atribuir el perquè de tant odi, Gay en destaca tres. La primera, la competitivitat, que va saltar de les teories de Charles Darwin per envair l’economia i la política. La segona, la interessada construcció de l’altre –s’entén que enemic–, basant-se en una sèrie de descobriments pseudocientífics. La tercera és el demencial culte a la virilitat o homenia, una bogeria que al segle XX va capgirar la darwiniana llei del més fort, en enviar a morir massivament la flor i nata de la joventut europea.
L’honor ho era tot per a aquells cavallers victorians hirsuts; l’honor personal, el de la família i el de la pàtria. Es batien en duel a la menor provocació. Sorprèn poc saber que Marx, que lluïa sobre l’ull esquerre una cicatriu guanyada en un duel, proposés dedicar el primer volum d’El capital a Darwin o que Darwin declinés educadament aquest honor.
Malgrat el ressorgiment de moviments xenòfobs a l’Europa occidental del segle XXI, ja no regeixen aquests tres motors de l’odi, tret de, en alguns casos, un romanent d’homenia, tan insegura com absurda. Però també ha desaparegut un altre ingredient necessari per muntar una revolució com Déu mana: l’avorriment. Si un líder cridés, ara mateix, als joves: “Tots a la guerra!”, quants s’hi presentarien? Pocs? Cap? Quina és la causa d’aquest ardor guerrer tan escàs?
Ernst Jünger, un escriptor alemany que va morir als 103 anys el 1998, va lluitar en totes les grans conteses del segle XX, de manera que, d’aquest tema, en sabia alguna cosa. Va deixar escrit que el 1914 la guerra va semblar als joves “una acció viril, un alegre concurs de tir celebrat sobre florides prades en què la sang era la rosada”, per a continuació afegir: “Tot menys quedar-nos a casa, tot sempre que se’ns permetés participar!”.
Tedi o spleen, l’avorriment existencial era realment un gran formador d’exèrcits. De tota manera, la fèrria repressió sexual regnant també hi va tenir alguna cosa a veure. Els joves d’ara no poden concebre l’existència sense un telèfon intel·ligent i un munt d’apps. Les xarxes socials els aparten de la buidor. Porten a la butxaca tot el saber del món. No hi ha pel·lícula o cançó que se’ls escapi. Es delecten amb la pornografia o amb pàgines i més pàgines de xafarderies. Les seves queixes tuitejades surten als mitjans de comunicació.
Van ser molt importants els tuits durant la primavera àrab, però no s’ha d’oblidar que la joventut egípcia o líbia encara viu una repressió sexual a causa dels fanàtics religiosos, la prohibició de begudes alcohòliques, la censura i, altrament, la pobresa i la falta de feina. Són coneixedors d’un avorriment antic i letal. Els joves xinesos, també, per això es duen a terme estrictes controls governamentals.
Més de la meitat dels joves està a l’atur. Però a les cues per accedir a les oficines de l’Inem, a les sales d’espera o als aeroports maten el temps navegant per la xarxa o intercanviant missatges. No tindran ni feina ni futur, però estan entretinguts; estan indignats, però han vençut l’avorriment; tot és un desastre, però ja gairebé ningú no es mor de gana. Passen com poden dels enemics que els polítics intenten imposar-los. De fet, passen de gairebé tot. El seu fort no és raonar o qüestionar, sinó mantenirse entretinguts, sense gairebé apartar la mirada de la pantalla.
Què passaria si es produís una apagada que durés diverses setmanes o fins i tot mesos? O si el Govern ordenés el tancament d’internet i de les cadenes de ràdio i televisió? Si passés alguna cosa per l’estil, quant trigaria a tornar a apoderar-se de la joventut aquest avorriment que propicia guerres i alçaments? Al capdavall, el ciberespai és la coartada de la nova generació per a la seva falta d’agressió. Però també és l’escenari de les noves guerres virtuals.
3-III-13, John William Wilkinson, lavanguardia