"El cas Amy Martin", Laura Freixas
No tinc el gust de conèixer cap gendre de Rei. Tampoc cap alcalde de Sabadell, tresorer del Partit Popular, president de la Generalitat valenciana, del Parlament balear o del Palau de la Música. No freqüento empresaris relacionats amb concessions d’ITV, els ERO a Mercasevilla o cursos per a aturats. En fi, que sóc una pobra diablessa. Ni tan sols no he comprat xurros a Lloret, quina llàstima, perquè va resultar que el xurrer –que, per cert, era rus– estava molt ben relacionat,.. La corrupció, en fi, em quedava molt lluny. Però en canvi, conec moltes i molts escriptors. Per això el cas Amy Martin, encara que no sigui més que la xocolata del lloro (50.000 euros davant milions; com ha escrit Juan José Téllez, amb la corrupció la dreta fa negocis i l’esquerra fa el ridícul), m’ofèn més que cap altre. Com saben, la Fundació Ideas, del PSOE, dirigida pel professor universitari Carlos Mulas, va pagar diversos articles, al llarg de dos anys, a 3.000 euros la peça, a una pretesa analista nord-americana anomenada Amy Martin. Un encàrrec bastant estrany, ja que no la coneixien ni en persona ni de referència, perquè no publica en cap altre lloc. És sorprenent, també, la tarifa de 3.000 euros (de fons en gran mesura públics), quan l’habitual són 300 o, a tot estirar, 500. I qui va resultar ser Amy Martin? La novel·lista Irene Zoe Alameda, esposa del senyor Mulas. El qual, assegura la senyora Alameda, no sabia res: es va assabentar quan el van destituir. L’escriptora afirma, en un comunicat, que no ha fet “res de dolent” (però diuen que tornarà els diners) i es presenta a si mateixa i el seu ex com a “víctimes sacrificials que suporten una càrrega d’odi inexplicable”.
Inexplicable? Em permetrà que l’hi expliqui. Els qui es dediquen al nostre país a l’articulisme, la literatura, la universitat... gairebé tots les estan veient de tots colors. I què fan, aquests desgraciats, per guanyar-se la vida? Doncs treballen! Aquesta és la vida dels pobres. Compari’s ara amb la situació d’algunes i alguns que potser també treballen molt, però, sobretot, com se sol dir, “se saben moure”... Crèiem que les “dues Espanyes” eren l’esquerra i la dreta, l’espanyolista i la catalanista, la catòlica i la laica, però tal com estan les coses, la veritable divisió comença a ser entre els que tenen principis i els que tenen padrins.
31-I-13, Laura Freixas, lavanguardia