"Un cristall d’estupidesa químicament pur", Alfredo Pastor

El primer és molt humil. Imagineu que teniu un problema a la fossa sèptica de la urbanització on viviu, un problema que, en poques hores, fa que casa vostra sigui inhabitable. És possible –estem en el terreny de les hipòtesis– que l’origen del problema es trobi en l’exigència de la instal·lació d’una fossa per part d’un arquitecte municipal venedor d’aquestes instal·lacions, però, en el moment de l’accident, això no importa. Per resoldre’l haurà de sol·licitar del consell comarcal corresponent un permís la tramitació que pot trigar –vox pòpuli– sis mesos. Mentrestant, haurà de procedir a una anàlisi del contingut de la fossa que faci possible decidir quina ha de ser la seva destinació final. A la pràctica, el que farà l’afectat serà recórrer a un operador que s’encarregarà de resoldre el problema, en qüestió d’hores…. i de forma irregular. Això últim ho saben tots els que intervenen en el procés, fins i tot, possiblement les autoritats competents que, en general, s’abstindran de sancionar l’incompliment de la normativa, prevaricant ells i beneint tàcitament la corrupció dels altres. I el procediment establert per la normativa no és, en abstracte, irracional. És el legislador qui ha disposat una cosa sense voler saber si existeixen els mitjans indispensables per posar-ho en pràctica.

El segon exemple: el meu primer contacte amb aquest joc, popular entre els nens petits amb poca imaginació, que consisteix a desafiar-se a veure qui escup més lluny, no va ser durant la meva infantesa, sinó una mica més tard, quan assistia a les sessions de la Comissió de Secretaris d’Estat i Sotssecretaris del Govern. Aquests discutien un projecte de llei d’incompatibilitats per a càrrecs de l’Administració. Al voltant d’una taula enorme, tres dotzenes llargues d’altíssims càrrecs es desafiaven els uns als altres a veure qui posava més obstacles a qualsevol que, havent abandonat les seves files, de grau o per força, volgués guanyar-se les garrofes honradament. Cal dir que els contendents no tenien res a perdre, ja que gairebé tots provenien de la funció pública i hi tornarien un cop caducat el seu nomenament. Però això no minvava el seu afany per procurar que la vida del que va ser un alt càrrec fos el més precària possible. No és estrany que com a resultat d’aquestes conteses es vegin nomenaments sorprenents, assessories espectrals o fitxatges inexplicables. En aquest cas, el legislador ha pretès tenir en compte només l’interès general, sense considerar els interessos, subordinats però legítims, dels particulars. Una vegada més, una font de corrupció.

I, per fi, el tercer exemple: la Comissió Europea endevina que Espanya no complirà l’objectiu de dèficit del 2012, una cosa que tothom imaginava, perquè reduir el pes del dèficit quan el producte interior brut disminueix és una gesta que no té precedents, ni aquí ni fora. Això sí, la Comissió anuncia que, malgrat l’incompliment, no sol·licitarà nous ajustos per part d’Espanya. Com s’ha d’interpretar aquest anunci? Hauria estat millor començar posant uns objectius menys brillants, però susceptibles de ser complerts, i sancionar en cas d’incompliment. La Comissió ens presenta una alternativa, que no té cap terme presentable: o tot el procés és una farsa, o bé Espanya està fora de la llei, però sobreviu gràcies a la compassió de les autoritats europees, com succeeix en totes les organitzacions totalitàries, ja que estar sotmès a la discreció és el contrari del que pretén un Estat de dret. Una altra corrupció, com la de la fossa sèptica, però aquesta vegada al més alt nivell.

L’historiador italià Carlo Cipolla va definir fa anys l’home estúpid com el que en perjudica d’altres sense beneficiar-se a si mateix, i va enunciar les quatre lleis fonamentals de l’estupidesa humana. En vista de tot això, potser se n’hi podria afegir una cinquena: el comportament estúpid no sempre està produït per un estúpid; el producte d’una constel·lació de persones intel·ligents actuant en comú pot ser un cristall d’estupidesa químicament pur.