"Nacionalisme i autogovern amb Pujol", Paola Lo Cascio

La CiU del president Jordi Pujol expliqueu en el llibre que va actuar com a partit nacional. Quina diferència hi ha entre un partit nacional i un partit nacionalista?
En el meu llibre ho explico així: un partit nacional és aquell que en una conjuntura històrica particular, com era el de la reconstrucció de les institucions d’autogovern després de la dictadura, sap fer-se càrrec d’interpretar, sintetitzar i fer compatibles impulsos polítics i socials diferents, amb l’aspiració de representar el gruix dels ciutadans d’un país. Un partit nacionalista, en canvi, deixa de fer aquesta feina de síntesi per concentrar-se en la seva visió del país.

En el llibre citeu com a exemple que Pujol va adoptar la política lingüística del PSUC. Com s´explica això?
Justament per això que deia respecte al paper de partit nacional que va saber jugar la CiU de Pujol en unes qüestions determinades al llarg dels anys vuitanta. Tot i tenir una visió de com s’havien de regular els usos lingüístics a l’escola molt concreta (una doble xarxa escolar), durant el llarg tràmit parlamentari que va portar a la aprovació de la llei de normalització del català, es va veure que la proposta que podia capitalitzar més consensos era la del PSUC. CiU, en comptes d’atrinxerar-se en les seves posicions, simplement va optar per un model que no era el seu, en entendre que era el que podia garantir més cohesió social. Val a dir que el model, al llarg dels anys, ha funcionat. CiU no sempre va saber jugar aquest paper; en el cas de l’organització territorial, va voler imposar els seus plantejament partidistes. El resultat ha estat un model feble, que des que es va aprovar ha estat objecte de crítiques molt fortes.

El president Artur Mas ha posat un intel·lectual socialista, fins ara dirigent del PSC, a dirigir la Conselleria de Cultura. Creieu que Mas també està intentant un govern nacional?
Crec que Mascarell va fer la seva opció bastant abans de tenir la possibilitat de ser conseller, i crec també que tenir un membre del Govern procedent d’una altra força política no implica tenir automàticament un govern nacional. Els primers governs de Jordi Pujol eren substancialment monocolors, però van aconseguir fer polítiques nacionals. Per tant, crec que el caràcter nacional del Govern és un conjunt de coses, bastant més complex. Segurament hi ha una certa tensió per part d’alguns sectors de Convergència –més que d’Unió– per a ampliar les seves bases socials, culturals i polítiques; altrament, el projecte de Casa Gran del Catalanisme no s’entendria. Ara bé, aquests són processos llargs, van per vies en part diferents de les de l’estricta gestió de govern. Una bona pregunta seria saber si els processos d’ajustament pressupostari que el Govern està fent –i sobretot la manera com l’està fent–, acabaran sent realment polítiques nacionals. Al llarg de la dècada de 1990 i de la del 2000, CiU s’ha mogut objectivament cap a unes posicions més conservadores; les polítiques escolars en van ser un bon exemple. D’aquesta manera ha estat més difícil fer aquella política de compensació d’interessos i impulsos diversos que defineix una força política nacional. És ben cert que els últims resultats electorals semblen no fer pagar cap preu a CiU per això, però l’altra pregunta que em ve al cap és si tot plegat no s’ha donat d´aquesta manera per manca d’alternatives: l’enfonsament socialista ha estat d´època.

Per a una nació sense estat propi, tenir un govern nacional és qüestió de supervivència?
Tots els governs de la Generalitat, des de la recuperació de l’autogovern, han estat governs nacionals; és a dir, el marc polític de supervivència a Catalunya crec que gaudeix de bona salut, no tan sols per l’edifici institucional, sinó perquè, pràcticament, totes les forces polítiques, amb formes i objectius diferents, estan impregnades de cultura política catalanista. Aquesta em sembla una condició imprescindible per a la supervivència.

I als estats-nació reconeguts? Els governs nacionals hi són habituals o més aviat representen una excepció?
Amb la crisi econòmica s’estan propagant cada cop més els governs de concentració nacional. En definitiva, no és gaire diferent del que va passar aquí al principi dels anys vuitanta: davant una situació crítica, l’agenda política imposa la construcció de consensos, que són difícils, perquè les receptes són diferents; però la política també –i potser sobretot– és això: la capacitat de modular confrontació i cooperació.

Per què va fracassar el tripartit? Va ser per aquest motiu?
Jo crec que el tripartit ha estat capaç de fer coses importants, no solament en l´àmbit de les polítiques socials, en què l’increment de dedicació pressupostària va ser més que rellevant, sinó també en l´aprofundiment de l’autogovern. En altres paraules, el compromís de CiU amb l’Estatut va ser mèrit en primer lloc de la mateixa CiU, però no hauria estat possible –i per això va pagar un preu prou alt– sense el plantejament estatutari que va fer el govern tripartit. Dit això, els errors del tripartit van ser molts. El primer, i potser més greu, ser incapaç de construir una veritable cultura de coalició; una certa aproximació en alguns àmbits de la gestió, que va portar a duplicacions, desconfiances i, en el pitjor dels casos, a sectarismes, i –ho dic d’una manera molt clara– la manca de solidesa política d’ERC. La seva actuació al llarg del debat estatutari, en aquest sentit, n’és una prova llampant; el terratrèmol intern que van patir un cop sortits del Govern n’és una conseqüència molt evident.

A Catalunya ha aparegut un nou element polític. Després de la sentència del Tribunal Constitucional contra l´Estatut, una majoria parla de ruptura del pacte constitucional. Hi veieu un punt i a part?
Per a poder afirmar que es tracta d’una majoria, s’hauria de poder mesurar-la d’una manera fiable, sobre la base d’una proposta política concreta, perquè vivim en una societat en la qual la presència dels mitjans i de les xarxes de comunicació fa que els debats i les hegemonies culturals se sobreposin i es fragmentin. És ben cert, però, que hi ha un cert cansament de la situació actual, també quant a les relacions entre Catalunya i Espanya definides per la Constitució. Em pregunto, però, si no hauríem de parlar també de ruptura del pacte constitucional pel que fa als drets socials que garanteix, almenys sobre el paper, la Carta Magna. El dret al treball, a l’habitatge digne, a l’educació, també són percebuts cada cop més com a simples enunciacions. I d’això també a Catalunya se’n parla, i molt.

Des del catalanisme majoritari s´impulsa una transició nacional basada en el dret a decidir dels catalans. És un canvi de fons respecte al pujolisme?
Sense cap mena de dubte. El marc institucional de referència del president Pujol era la Constitució de 1978. La seva escola de formació política era l’antifranquisme de caire catòlic, nacionalista, europeista i burgés, i sobretot la transició política. Les referències dels dirigents nacionalistes d’avui són ben diferents, cosa que, per una altra banda, és natural. Podem dir que, per als dirigents nacionalistes de l´actual generació, superar el plantejament constitucional del 78 no representa cap trauma.

Això començarà amb la petició d´un pacte fiscal per a recaptar tots els impostos, amb una possible consulta a la ciutadania. Veieu Catalunya prou forta per a aconseguir-ho?
Formularia la pregunta d’una altra manera: el pacte fiscal és realment la clau per a millorar les condicions de vida dels ciutadans catalans, sense que això faci malbé les relacions, no tan sols estrictament polítiques, que hi ha entre Catalunya i Espanya? Aquesta és la pregunta que es faran els ciutadans catalans, i la força dependrà de quants podran donar-hi una resposta afirmativa. Una part d’aquests també es preguntarà com es podrà fer tot això sense apel·lar a impulsos poc solidaris, i també els hauran de proporcionar una resposta plausible. Per una altra banda, la forta majoria del PP, més enllà del paper –segurament important a Barcelona i a Madrid– que tindrà CiU, farà probablement que el nou govern de Rajoy intenti enfrontar-se a la crisi plantejant una reducció de la «complexitat» de l’estat de les autonomies. En aquest sentit, el debat, també a Catalunya, no podrà apel·lar exageradament a la dimensió cultural, sentimental o al genèric «amor al país». La política, política –també la dels grans projectes– haurà de tornar al centre del debat.

Amb el poder creixent de l´eix francoalemany, la qüestió catalana seria millor treballar-la a nivell europeu?
Crec que la proposta política de Mas i de la nova CiU, en aquest sentit, ha fet una contribució important quant a hegemonitzar el nacionalisme: l’ha fet sortir de la gàbia del paradigma de l’estat-nació per a obrir noves hipòtesis. Entre altres coses, perquè la crisi econòmica ha posat sobre la taula que la política ha de poder governar els processos econòmics i financers, i això només es pot fer a partir d’instàncies polítiques més grans que l’estat-nació. Tothom sap a hores d’ara que no és una discussió abstracta, sinó que té repercussions en la vida de cadascun de nosaltres. En aquest sentit, crec que la qüestió catalana, tal com dieu, ha de tenir un lloc en el debat europeu.

 

23-I-12, antena CatDem XXXII