"RAE ve del verb raure", Màrius Serra

Arriba a les llibreries El dardo en la Academia (Melusina), un doble volum coordinat per Silvia Senz i Montse Aberte que conté quinze rigorosos treballs acadèmics molt crítics amb el quefer de la Real Acadèmia Espanyola de la llengua, fundada en 1713, aprovada per Felipe V en 1714 i descrita com una entitat endogàmica, nepotista, masclista, elitista, classista, conservadora, hermètica, nacionalista i catòlica. Els autors que trenquen el tabú neoancestral de criticar-la són lingüistes espanyols i hispanoamericans. El dard és una obra imprescindible que no posa en qüestió les legítimes tasques de normalització lingüística que emprèn la institució acadèmica, sinó la manera com les ha emprès. Es critiquen els fonaments ideològics i els prejudicis lingüístics, però també la metodologia i la qualitat del treball acadèmic, en el qual els escriptors tenen un paper ornamental. El dard evidencia l'arbitrarietat amb què treballa la RAE i la falta de transparència que es deriva del seu estatus de Real Acadèmia, una entitat científica pública que té la prebenda d'actuar com si anés privada. L'explotació editorial dels seus productes mai va estar subjecta a concurs públic i el seu objectiu de fomentar una llengua castellana unitària i oberta a la hispanofonía es contradiu amb la seva persecució de tot aquell que difon la seva llengua per la xarxa. Serien capaços de voler cobrar un cànon als crucigramistas que copiïn la definició de tas, ros o ucase del DRAE. Els títols de tres dels treballs dardistas bastaran per entreveure el seu abast: 1) l'assaig del doctor madrileny Juan Carlos Moreno Cabrera: Unifica, limpia y fija; la RAE y los mitos del nacionalismo lingüístico español; 2) de Silvia Senz: Una, grande y (esencialmente) uniforme. La RAE en la conformación y expansión de la ‘lengua común’; i 3) de Susana Rodríguez: Un mundo a su medida. La construcción de la realidad en los últimos diccionarios de la RAE...

La via acadèmica, de matriu francesa, no és l'única manera possible de gestionar els canvis evolutius que experimenta qualsevol idioma. En llengua anglesa el model de normalització anglosaxó se sustenta en una praxi liberal sense organismes oficials. Un sistema en el qual l'autoritat s'adquireix a través dels mèrits de cadascú, i no mitjançant una lletra (majúscula o minúscula) rebuda en rasa herència.

6-XII-11, Màrius Serra, lavanguardia