"Les castes acampades sobre l’Estat ", Juan-José López Burniol
Tres notícies recents. Primera. Una companyia espanyola ha anunciat el fitxatge, com a membre del seu consell assessor, de Rodrigo Rato, expresident de Bankia imputat en la investigació de l’Audiència Nacional sobre aquesta entitat. Segona. El Banc d’Espanya alterava les conclusions de la inspecció: l’Associació d’Inspectors del Banc d’Espanya ha denunciat l’opacitat interna, la presa de decisions inadequades i, sobretot, l’alteració dels informes de la inspecció. Tercera. La negociació entre les defenses dels imputats en el cas Pallerols, el fiscal, la Generalitat i UDC s’ha tancat amb un acord que evita el judici: els acusats admeten els fets per no anar a la presó i UDC torna a la Generalitat 388.000 euros com a responsable civil.
Aquestes notícies, encara que sembli en principi que no tinguin res a veure entre si, són expressives d’un mateix estat de coses. En efecte, a Espanya, si pertanys a una de les castes dominants, tens via lliure i, facis el que facis i passi el que passi, sempre tindràs una sortida, ja que, si fa falta, es farà prevaler l’aparença sobre la realitat, fins al punt que les institucions públiques poden desconèixer impunement els informes dels seus funcionaris. Sembla com si no hi hagués més actors dignes de tal nom que els que pertanyen a alguna de les que abans es denominaven minories selectes i avui es coneixen com a elits; i que no hi hagi més realitat que la veritat formal resultant de les declaracions oficials. I, per si alguna cosa falla i algun principal és sentenciat, sempre queda el recurs darrer de l’indult. Les castes són les castes. Quines castes?
En el llibre Historias de las dos Españas, Santos Juliá escriu que, al segle XIX, “Espanya no arriba a ser una nació perquè no hi ha un poble, i ni nació ni poble no existeixen perquè no hi ha Estat. Caldrà crear, per tant, un Estat que no sigui ja el de les famílies acampades sobre el país, com ho definia Azaña, el gerent d’una societat de socors mutus que deia Ortega, o la finca privada que veia Araquistaín”. I no hi arriba a haver un Estat modern i fort perquè –com escriu Vicens Vives– “la burgesia va assumir el poder (només) a les províncies perifèriques (...) mentre que la resta d’Espanya conservava un règim agrari força primitiu (en el qual) l’aristocràcia continuava sent l’espina dorsal del país”, de manera que aquesta i els grans propietaris utilitzaven la seva posició de privilegi –que no distingia entre negocis i política– per aprofitar-se, en benefici dels seus interessos privats, d’un model de desenvolupament econòmic tancat i focalitzat en un Estat vetust, sobre el qual estaven “acampades” les famílies de sempre, unides per vincles moltes vegades matrimonials amb les dinasties financeres emergents, assistides pels alts funcionaris i defensades per la cúpula militar.
Aquest va ser el grup social que va usufructuar el país durant la Primera Restauració i la Primera Dictadura, que va contribuir decisivament al fracàs de la Segona República i a l’esclat de la Guerra Civil, i que es va ampliar i va consolidar durant la Segona Dictadura, en convertir-se Madrid en la indiscutible capital financera d’Espanya. D’aquesta manera es va consolidar a la capital de l’Estat un nucli de poder polític, financer, funcionarial i mediàtic, integrat per un número reduït de persones pertanyents a les cúpules de les respectives estructures –partits, sistema financer, cossos d’elit i grans mitjans–, que pretén preservar al poder el control econòmic sobre tot Espanya, fent servir els ressorts que li proporciona l’Estat, mitjançant l’establiment de relacions i aliances que van des de la connivència fins a la col·lusió. No cal d’insistir que aquest grup, engelosit pel seu propi interès, ha estat mancat sempre i està mancat avui d’un autèntic projecte nacional per a Espanya, encara que –com ha escrit Josep-Maria Bricall– “aprofiti els privilegis especials que solen ostentar les capitals polítiques per enfortir un únic pol de concentració territorial” a Madrid.
Estant en aquesta situació de dèficit democràtic que comporta l’ocupació sostinguda del poder per uns grups en benefici propi, va esclatar la crisi econòmica actual, amb el resultat que era d’esperar: lentitud en la reacció, gairebé bloqueig institucional, repartiment injust de la crisi, incapacitat per al pacte i impotència per afrontar reformes estructurals que afectin el nucli dominant. D’aquí ve l’agonia política –el col·lapse– que pateixen les classes dirigents de la Segona Restauració, que es manifesta –per exemple– en la desafecció pels grans partits posada de relleu per una enquesta de la revista Temas, segons la qual tant el PP com el PSOE quedarien per sota del 30% dels vots. És a dir, no reunirien el 60% del total, quan el 2008 sumaven el 83,8%. Com a Grècia.
19-I-13, Juan-José López Burniol, lavanguardia