"Gol (econòmic) en pròpia porta (política)", Màrius Carol
Al bell mig de València s’alça un estadi fantasma sense concloure que resulta un autèntic monument de formigó a la bombolla immobiliària. El nou camp va ser una idea que curiosament va partir de l’alcaldessa Rita Barberá, ansiosa d’acollir una final de Champions, després que el València la perdés davant el Bayern el 2001. Barberá la va demanar a Lennard Johansson, president de la UEFA, i aquest li va respondre que per a això necessitava un estadi cinc estrelles.
La instal·lació valencianista s’havia de finançar amb la venda dels terrenys de l’antic Mestalla, però l’operació immobiliària va fracassar davant la irrupció de la crisi. Les obres es van paralitzar en el 2009, quan el projecte portava invertits 150 milions d’euros, la meitat del cost total previst. La constructora va paralitzar les feines davant els impagaments del club, el deute del qual s’havia disparat fins als 550 milions. La situació és actualment desesperada: ni es pot acabar el nou estadi, ni és possible vendre el vell. Però el problema deixarà de ser de la junta en assumir-ho forçosament la Generalitat valenciana, que va avalar al seu dia 75 milions d’euros (86 amb els interessos) que havia demanat la fundació de l’entitat a través de l’IVF. D’aquesta manera, la institució es convertirà en el principal accionista.
Què fa una comunitat autònoma exercint de propietària d’un club de futbol? Pagar i passar penalitats. Però el realment greu és que la Generalitat de Fabra en pocs mesos ha passat a ser propietària no només del València, sinó també de l’Hèrcules i l’Elx, per actuar igualment d’avalador dels seus deutes, resultat d’haver estirat aquests més el braç que la màniga. Es dóna la circumstància que, tan aviat com les entitats bancàries que van donar diners als equips executin els avals, l’òrgan de govern de la Comunitat Valenciana es convertirà en el màxim accionista de tres clubs, contravenint la llei de Societats Anònimes Esportives, que prohibeix taxativament el control de més del 5% d’una societat en la mateixa competició per tal d’evitar sospites.
23-I-13, Màrius Carol, lavanguardia