entrevista a Ulrich Beck, politòleg i sociòleg, autor de "Una Europa alemana"
Sóc jove en la mesura que em nego a analitzar el present amb conceptes del passat. Actualment una família són les persones que comparteixen una rentadora. Sóc alemany i sóc europeu, per això crec que la UE ha de donar seguretat i beneficis no només als banquers.
Abans la UE només interessava les elits; avui és al carrer.
Per què?
Per por. Els europeus acceptem resignats perdre benestar per la globalització, però tenim por d’una catàstrofe econòmica europea.
Només la por ens fa més europeus?
I la realitat que els nostres sous i condicions de vida –ho vulguem o no– ja són interdependents: Europa ha deixat de ser una opció; avui és l’únic destí.
Me n’he d’alegrar?
No acaba de fer-nos el pes a tots. I per això ressorgeixen els nacionalismes com a refugi.
Amb els seus referèndums.
A Escòcia i a Catalunya, sobre la seva independència, i a tot Gran Bretanya, sobre la pertinença a la UE. I hi hauria més consultes si s’agreugés la crisi, però són un error.
Per què?
Perquè a la UE el nacionalisme és el pitjor enemic de la nació. Si la Gran Bretanya abandonés la Unió Europea, seria el seu suïcidi com a Estat nació, perquè perdria la relació especial qué té amb Washington –que ja l’hi ha advertit– i l’abandonarien Escòcia i Gal·les.
I Espanya?
Si Espanya hagués reaccionat a la seva crisi amb més nacionalisme espanyol i hagués abandonat l’euro, també hauria perdut Catalunya i el País Basc. Ja no existiria.
Som europeus, amb ganes o sense.
Però la UE no és una identitat. I dubto que arribi a substituir les nacions.
Els estats cediran més sobirania.
No estem cedint sobirania, sinó autonomia. La sobirania només existeix en la mesura que serveix per solucionar els nostres problemes. I la sobirania dels estats nació ja no serveix per solucionar-los. Avui els europeus som sobirans a la UE.
Espanya va tenir sobirania per enfonsar la seva economia i corregeix els seus errors en la mesura que obeeix la UE.
Espanyols i italians són els més capaços de veure’s amb els ulls dels altres europeus.
Les seves elits són més corruptes.
Els alemanys també hauríem d’aprendre a veure’ns així. No cregui que els nostres bancs estan menys podrits del que ho estaven els bancs espanyols rescatats. L’èxit alemany no és el de les seves elits, sinó el de la concertació entre treballadors i empresaris que aconsegueixen adaptar-nos als mercats i superar les crisis amb pactes i flexibilitat.
A veure si n’aprenem les coses bones.
És el camí, no crec en una Supereuropa com un gran Estat federal. Trobarem fórmules de cooperació inter pares com van ser la lliga hanseàtica o la lliga grega de polis.
Per exemple.
El matrimoni homosexual és un tema europeu de llibertat i drets humans europeus, però cada nació hi dóna la seva resposta.
Per què Merkel, que vostè anomena ‘Merkiavel·la’, mana tant avui a la UE?
Per la seva sàvia combinació de Merkel i Maquiavel: ha sabut aplicar a Alemanya una política amable i socialdemòcrata de consens i concertació i a la resta d’Europa només un estricte neoliberalisme.
Guanya vots a casa i mana a la UE.
La seva estratègia és no imposar per l’ordre, sinó pel dubte. Quan vol manar a Madrid, no amenaça Rajoy amb el que farà, n’hi ha prou que dubti sobre què podria no fer. Per exemple, podria “no” rescatar la banca d’Espanya o “no” comprar-ne deute públic.
I a Madrid obeeixen, esporuguits.
És el poder difús del dubte merkiavèl·lic.
Per què Alemanya vol governar?
Des de l’universalisme kantià, ens creiem encarnació de la raó pràctica cridats a solucionar els problemes mundials.
Que els va dur a la demència col·lectiva.
Vam aconseguir superar la vergonya del nazisme amb el Wirtschaftswunder, el miracle econòmic de la postguerra. Era un nou consens racional nacional del qual sí que podíem sentir-nos tots orgullosos. I així la nostra nova bandera va ser el deutsche mark.
Avui rediviu al cor de l’euro.
I, per això, en enfonsar-se el comunisme, la nostra elit es va veure legitimada per aconsellar els alemanys de l’Est –que van assentir– com integrar la seva economia arruïnada a la nostra màquina productiva.
La raó alemanya avui és econòmica.
Exacte! I així, després de renovar el miracle a l’Alemanya de l’Est, ens sentim cridats a reeditar-lo ara amb l’euro a Espanya, Itàlia, Grècia, Portugal... Enfonsades per mala gestió, la bombolla i la ineficiència.
L’economia no és branca de la moral.
Per nosaltres és la moral! Només realitzable amb virtuts morals: estalvi, esforç luterà, sacrifici quotidià i l’austeritat que porta a la prosperitat. És la base ètica d’un nou euronacionalisme alemany plasmat en la Sparpolitik (l’austeritat).
El deute keynesià va aconseguir creixement econòmic sense sacrifici inútil.
Vam xocar amb els anglosaxons, que conceben l’economia com un mer sistema amb crisi i solucions funcionals no morals.
Per vostès, la ruïna ve del pecat.
I si et traiem de la crisi sense que purguis els teus pecats financers, tornaràs a malgastar i en faràs una altra de més grossa.
Beck explica l’ “eurona-cionalisme” alemany de la Sparpolitik (austeritat), nascut del Wirtschaftswunder (miracle econòmic de postguerra) i renovat als anys 90 a l’Alemanya excomunista i avui a Espanya i altres països arruïnats de l’euro. Després proposa una alternativa “que garanteixi beneficis per a tothom, i no només per als mals banquers”. Seria un contracte social europeu per blindar les nostres llibertats, Estat de benestar, sanitat i educació a la Unió Europea i convertir-la així en una autèntica societat europea. I proposa de reunir-ne els impulsors –ell portarà els líders alemanys– i firmar aquí un “Contracte de Barcelona 2013” per llançar la proposta.
16-I-13, Lluís Amiguet, lacontra/lavanguardia