"Diagnòstic: austericidi", Màrius Carol

Felipe González no és l’autor del terme austericidi, però com si ho fos, perquè ha estat ell qui l’ha posat de relleu. No es tracta d’un mot acceptat pel diccionari, però ha acabat per aparèixer als mitjans de comunicació sense cursives, com si ens referíssim a una forma de delicte d’Estat. L’expresident socialista va ser el primer a advertir que o es trobava un camí entre l’austeritat i l’austericidi o no hi havia futur. Els últims dies, el Fons Monetari Internacional (FMI) ha reconegut en un informe que alguns dels seus pronòstics van subestimar els efectes de les mesures d’austeritat en l’atur i en el creixement del PIB. El document, que porta la firma de l’economista en cap de l’entitat, reconeix l’error, que ha conduït a l’increment de l’atur, la caiguda del consum privat i el descens de la inversió.

Olivier Blanchard –així es diu l’alt funcionari de l’FMI– assegura una cosa que sabien des del repartidor de dònuts fins al ciutadà que els suca al cafè amb llet: que, en una economia en recessió, fer només retallades de despesa i pujades d’impostos no només no permet sortir de la crisi, sinó que l’augmenta. En qualsevol cas, l’informe fet públic és un document altament tècnic que ha tingut impacte a Brussel·les, perquè assenyala directament les receptes d’Angela Merkel per als països del sud d’Europa. En qualsevol cas, l’informe intenta no deslegitimar l’austeritat, ja que adverteix que no es pot treure com a conclusió que les mesures de consolidació fiscal no fossin desitjables, sinó que adverteix que cada país ha de dissenyar els seus propis ajustos no només pensant en el curt termini, sinó també amb una estratègia més àmplia.