"Què és una nació?", Michel Wieviorka
En una cèlebre conferència pronunciada el 1882, “Què és una nació?”, el filòsof i historiador Ernest Renan dóna la seva definició, que correspon al que se sol dir el model francès de la identitat nacional: “La nació és una unitat política, una ciutadania, un plebiscit de cada dia”. I, com en contraposició a aquesta pregunta clàssica, una tradició que se sol considerar alemanya –i es remet a Johann Gotlieb Fichte i a Johann Gottlieb von Herder– parla, en referir-se a la nació, d’una unitat històrica, cultural. En última instància, l’anomenada concepció francesa condueix al dret de sòl i la concepció alemanya, al dret de sang.
Així és com hem adoptat el costum d’oposar, quan es tracta de nació, dos tipus de fórmules possibles, encara que en els autors de referència no està tot tan clar; Renan és a Fichte i Herder, i viceversa.
Tanmateix, ens trobem sempre en un espai emmarcat per aquests tipus de definicions? Tres casos singulars, a França, en proporcionen sobre una resposta que és més aviat surrealista.
El primer, el més elemental, és el de Bernard Arnault, riquíssim home de negocis, una de les fortunes més grans del país, que va sol·licitar el juliol passat la nacionalitat belga per motius fiscals; pagaria menys impostos a Bèlgica si la seva sol·licitud fos aprovada per les autoritats del país, la qual cosa sembla distar de ser el cas.
El segon cas és el de Gérard Depardieu, la marxa del qual cap a Bèlgica, anunciada el mes passat, també per escapar-se del fisc francès, dóna origen a un fulletó rocambolesc. Criticat pel primer ministre, Jean-Marc Ayrault, que ha qualificat el seu comportament de “deplorable”, l’actor, indignat, ha fet unes declaracions sonades, abans d’anunciar que, finalment, elegia la Rússia del seu amic Putin, país del qual ha elogiat les virtuts democràtiques i que, segons ha manifestat, va aprendre a estimar escoltant Ràdio Moscou quan era petit, al costat del seu pare comunista.
Davant el tercer cas es podria creure que un al·lucina encara més: Brigitte Bardot, l’estrella dels anys seixanta, ha amenaçat també de deixar França si a dos elefants del zoo de Lió, malalts de tuberculosi i altament contagiosos per als éssers humans, se’ls aplica l’eutanàsia com han dit les autoritats. Precisa, a més, que això obeirà, també en el seu cas, al seu afecte a la Rússia de Putin, que, definitivament, és percebuda pels actors de cinema francesos com un recés de pau en el sentit fiscal, democràtic i moral.
Aquests escàndols reobren de manera sorprenent el debat sobre la identitat nacional que el president Sarkozy va voler introduir el 2009. Per tant, ser francès, amb els drets i deures que això comporta, es pot qüestionar perquè es jutja que la fiscalitat és aclaparadora (Bernard Arnault, Gérard Depardieu), perquè a més no s’accepta ser criticat d’una forma que es considera despectiva per part d’un responsable en el poder (Depardieu) o bé fins i tot en nom de la protecció dels animals i sota la forma d’un xantatge.
La ciutadania, la identitat nacional es converteix en un atribut de la persona, que des d’aquesta nova perspectiva pot jutjar oportú desprendre-se’n i triar una altra ciutadania.
Aquesta decisió, aparentment, no és política, o no de manera directa. És cert que els tres casos esmentats corresponen a personalitats situades evidentment molt més a la dreta que a l’esquerra; Gérard Depardieu, en particular, es va deixar veure al costat de Nicolas Sarkozy a la campanya presidencial del 2012, en tant que Brigitte Bardot és coneguda pel fort tropisme que l’atreu cap al Front Nacional. Tanmateix, les marxes anunciades es troben sobredeterminades, diguem-ne, per l’economia o per una lluita a favor dels animals i no per una herència biològica.
No es tracta en aquest cas del dret de sang, perquè la pertinença a un país es converteix en una decisió personal que no té res a veure amb un determinisme sanguini.
No es tracta, però, de dret de sòl. La qüestió no és saber on es viu en qualitat de ciutadà, físicament i geogràficament, a quin territori, en solidaritat amb la població i, com diu Renan, amb una consciència moral compartida, sinó sospesar i comparar les legislacions fiscals per optar per la que sembla més avantatjosa o, simplement, fer de la mateixa pertinença nacional un instrument de xantatge (Bardot).
S’esbossa, doncs, un qüestionament del marc filosòfic i polític en el si del qual s’ha construït el gran debat sobre la identitat nacional a partir del final del segle XVIII. El problema no rau a concloure entre dret de sòl i dret de sang sinó d’actuar, quan es disposa dels mitjans, en un mercat.
Els estats nació, per tant, competeixen entre si i si aquell estat nació del qual es procedeix ofereix menys que d’altres… doncs s’abandona. No per cosmopolitisme, o per convertir-se en ciutadans del món. No per construir noves formes de ciutadania, a una altra escala, per exemple europea, sinó per incorporar-se a una altra nació.
En aquest cas, els grans discursos sobre la identitat nacional han perdut sentit; el fet important no està ni en els valors universals de la democràcia i de la ciutadania, ni en la idea d’un vincle històric o d’una solidaritat cultural. Només compten els diners, l’ego apallissat o els capricis personals.
La idea de nació no surt més forta ni tampoc ben parada de tals peripècies i encara menys els que la manipulen amb finalitats econòmiques, narcisistes o per exercir un xantatge. El filòsof Jürgen Habermas proposava als anys vuitanta superar la idea de nació i entrar en una era postnacional on pogués regnar un nou esperit cívic, que ell desitjava promoure a escala d’Europa: Arnault, Bardot i Depardieu ens mantenen en l’era de les nacions, però de la pitjor manera imaginable, en la del càlcul, l’interès i el xantatge.
10-I-13, Michel Wieviorka, lavanguardia