"El joc brut dels salvapàtries", José Antonio Zarzalejos
La dignitat de l’Estat és la dels seus servidors, polítics i funcionaris, de tal manera que aquell, sense les virtuts cíviques d’aquests, s’envileix. Un ús malintencionat dels seus enormes poders, el maneig il·legal, revengista i odiós de les preeminències que gaudeixen els seus gestors polítics i els seus empleats estatutaris, una utilització partidista de les facultats de què aquests disposen, una, en fi, desviació manifesta del seu poder, desposseeix a l’Estat de la legitimitat que és la que l’ungeix en l’exercici de les seves funcions, la que el dota, no només de potestas, sinó també d’auctoritas.
I quan això passa, l’arquitectura estatal fa pudor perquè la indignitat discorre per unes clavegueres virtuals que busquen sempre atemorir l’adversari i, en moltes ocasions, aconsegueixen, mitjançant procediments il·legals, insidiosos, calumniosos o injuriosos, liquidar-lo civilment, neutralitzar-lo.
Els qui protagonitzen aquestes conductes radicalment immorals i prepotents –i amb seguretat, delictives– sempre han invocat com a excusa absolutòria, quan no ho fan com a timbre d’honor, una indeterminada i retòrica raó d’Estat. Doncs bé: l’única raó –les exclusives raons de l’Estat– són les que comporten l’aplicació de la llei i les que emparen i protegeixen l’àmbit del libèrrim debat polític i ideològic, sigui de la naturalesa que sigui.
La molt versemblant sospita que funcionaris policials estiguin jugant brut, prevalent-se de la seva posició, mitjançant informes fraudulentament falsaris contra dirigents polítics nacionalistes de Catalunya, jutges i magistrats que exerceixen aquí la seva funció jurisdiccional i periodistes, tal com ha denunciat el diari El País en la seva edició de diumenge passat, obliga els qui no compartim els seus credos polítics i ens pronunciem amb autonomia i llibertat sobre això a les pàgines d’aquest emblemàtic diari, a sortir al pas d’aquesta aberració reclamant una fulminant acció del Govern espanyol i dels tribunals per aclarir l’autoria d’aquestes pràctiques i depurar les responsabilitats que pertoquin.
Qualsevol complaença visceral amb fal·làcies que es justifiquen en el patriòtic per mutar el miserable en estadista representaria una greu distorsió ètica sobre com s’entén la funció dels servidors de l’Estat i lluny d’engrandir la causa que es defensa –en aquest cas la integritat constitucional i la unitat territorial d’Espanya que aquesta proclama– la disminuiria i dinamitaria.
“Donar exemple no és la principal manera d’influir sobre els altres, és l’única”, va escriure amb perspicàcia el científic Albert Einstein, i, en conseqüència, és argumentant netament, amb coherència i respecte al discrepant, fins i tot amb molta vehemència, quan es donen possibilitats d’arribar a convèncer-lo o, en el seu cas, d’assolir solucions per a una convivència millor i més eficaç.
Espanya ha produït en les últimes dècades una mena de salvapàtries que han construït un cos de doctrina sobre les essències d’una espanyolitat peculiar. Alguns d’aquests oracles ofereixen el patètic espectacle amb què es representa freqüentment la fe atrabiliària dels conversos. Altres, declamen amb una regularitat insolent homilies deontològiques i morals que la seva pròpia trajectòria desautoritza i, en fi, la majoria d’ells aposta pel catastrofisme del com pitjor, millor.
Mentre que uns fabricaven les dades –tantes vegades falses, canviades i mercantils– altres s’han dedicat a construir relats sobre ells amb abundant xaranga de tinta i titular, de micròfon i de cridòria. Però què defensen en realitat? Potser Espanya i la democràcia? No serà que el que pretenen és encimbellar-se per governar de facto sense mandat ni responsabilitat? No estaran, potser, ajustant comptes més enllà de la qüestió catalana amb titulars de poders executius i judicials que no responen als seus dictats?
El que passa a Catalunya i al conjunt d’Espanya és tan seriós i tan greu que la democràcia no pot permetre’s tirar un vel sobre aquests comportaments infamants. O en altres paraules, que el futur de tots –catalans i no catalans– depèn per a la seva arribada a bon port que el gran debat d’idees, d’arguments jurídics, polítics, econòmics i històrics es produeixi en un context de transparència i netedat sense cap ombra de dubte.
El 18 de novembre passat vaig escriure, aquí, a La Vanguardia, un article que vaig titular –l’experiència dota el periodista d’un olfacte especial– “La voladura de la campanya”. Sostenia llavors: “Algú ha decidit posar en circulació aquesta història (em referia a l’esborrany policial amb greus acusacions a Mas i Pujol) que comptarà amb l’aplaudiment de molts, però amb l’aversió d’altres –també molts–, que observen en aquesta operació propòsits obvis del que es denomina una guerra bruta”.
Crec que no em vaig equivocar perquè en els últims anys determinades persecucions sistemàtiques –sempre refugiades en la retòrica de l’ortodòxia ideològica o patriòtica– presenten factures d’execució molt similars.
Em consta –a molts ens consta– que amb aquesta maniobra es pretén una mica més que enfangar determinades reputacions. Es busca també ferir un president del Govern central al qual li faltarà contundència, potser, però amb seguretat, no pas honradesa ni probitat personal i política. Es busca situar en l’aler la integritat de membres de la judicatura que entenen per raó de la seva competència sobre casos de corrupció ocorreguts a Catalunya –alguns en avançada tramitació com el cas Palau i altres de només iniciats, com el de la trama de les ITV–.
S’intenta inquietar el ministeri fiscal que porta temps sobre la pista dels impulsors d’aquesta trama difamatòria. I s’assaja donar escac i mat polític al ministre de l’Interior que hauria d’haver evitat –i s’hi ha d’aplicar– que en el seu ministeri els falsaris deambulin amb un salconduit d’impunitat.
També hi ha periodistes en el radi d’acció d’aquesta maniobra. Estem davant una jugada de billar, amb complicitats múltiples. Ja se sap: de les clavegueres es desprèn sempre una denunciadora pestilència.
I això ho escriu qui, com jo, i des de la llibertat que m’han ofert aquestes pàgines, ha estimat que la independència de Catalunya no és una opció; que el president Mas es va confondre i va haver de dimitir el 25-N i que el pacte entre CiU i ERC incorpora en el seu text els elements de la seva autodestrucció.
Però l’Espanya que volem molts amb Catalunya en ella –abans de qualsevol altra consideració– no es construeix sobre la insídia ni la infàmia i, molt menys, sobre un Estat-Leviatan, que, manipulat pels que han de servir-lo, traeixen la llibertat, infringeixen els drets constitucionals i són deslleials amb el seu Govern i amb la societat. La pàtria “és on habita la llibertat”, va escriure Franklin i aquesta és la que volem. I no, al contrari, professar aquest “patriotisme com a virtut dels depravats” que va denunciar Oscar Wilde.
25-XII-12, José Antonio Zarzalejos, lavanguardia