primavera àrab: una tardor amb perill d’hivern
S’havia repetit a bastament des de feia anys que si es convocaven eleccions lliures als països àrabs serien, indubtablement, les organitzacions islamistes les que en traurien més suport popular. Els grups islamistes que a Egipte i en altres països àrabs han anat destacant per una organització eficaç, un programa ben establert i una presència arrelada en la societat han anat marginant els manifestants, animats amb l’entusiasme civil, els joves que amb els blogs i les xarxes socials somiaven revolucionar seus immòbils i societats escleròtiques.
Moviments islamistes, exèrcit, tribus són agents imprescindibles per fer canviar la relació de forces que orientarà, en una direcció o altra, aquestes societats arcaiques però també molt joves.
Hi ha dues escoles de pensament, com els agrada dir als nord-americans, molt definides davant aquest fenomen tan imprevist com indiscutible, molt més complicat que la inicial teoria del dòmino que preveia la caiguda d’un dictador àrab darrere l’altre, com si aquests països fossin com els de l’Europa de l’Est.
Una és la que creu, a ulls clucs, que som a l’inici d’una nova època revolucionària que transformarà profundament el poble àrab, n’alliberarà les energies, el conduirà a la democràcia com en tantes altres regions del món i se n’aniran en orris les estereotipades idees de la seva identitat religiosa i cultural, encara que hagi de passar etapes de matances i devastació.
L’altra considera que les dictadures religioses islamistes que han anat segrestant les revolucions inicials seran més difícils d’enderrocar que les anteriors (com l’Aràbia Saudita, dictadures civils, militars, laiques) i que al final aquests pobles patiran encara més en la vida quotidiana el seu totalitarisme religiós, que exclou tota mena de minories, ja siguin xiïtes o cristianes, o bé d’una altra naturalesa.
La discriminació de la dona, el menysteniment de l’individu, considerat sobretot com a membre de l’Umma o comunitat musulmana, sotmès a una autoritat absoluta encara que hagués pogut sorgir al principi de les urnes, la idea de la conquesta a través de la guerra contra els kufar o infidels formen part de la seva veritable weltanchaung o concepció del món. Podem debatre fins a la mort el tema, tan suat, de les relacions entre islam i democràcia.
Els que insisteixen que cal exercir la paciència, suportar catàstrofes fins al triomf de la revolució, em recorden les idees que predicaven els comunistes. Uns i altres menystenen l’home real, situat en el seu breu temps vital. Són els totalitarismes enemics de la humanitat.
Des de Tunísia, Líbia i Egipte fins al Iemen i, pels indicis horribles més tard a Síria, els Germans Musulmans, però també els gihadistes més bel·licosos, els musulmans més retrògrads, imbuïts de la fe en la seva croada, els terroristes d’Al-Qaida, van avançant irremissiblement. La contrarevolució, fomentada per l’Aràbia Saudita i Qatar amb els seus petrodòlars, aixafa la resistència dels reductes que defensen les llibertats i diferències, les idees democràtiques que menyspreen perque les consideren encunyades a Occident.
Les revolucions que van començar fa un parell d’anys s’han de jutjar pels resultats, i no per les intencions. Els islamistes, tant si es vol com si no, arriben al poder i s’esvaeixen les il·lusions d’una democràcia liberal, les esperances de les elits liberals, desprestigiades a Orient. Una vegada més, les nostres percepcions no coincideixen amb la realitat profunda del seu món, perquè les nostres anàlisis no tenen en compte factors que rebutgem, com els forts vincles de la sang, les creences religioses o un estil de vida molt arrelat que sovint creuen amenaçat pels valors culturals d’Occident.
A Síria la guerra civil fomentada per les ingerències estrangeres provoca estralls sagnants interminables. Als altres països han augmentat les penúries econòmiques i la incertesa política. La realpolitik i el cinisme internacional han quedat ben descrits en aquesta frase d’un periodista de The New Yorker Books Review: “Els Estats Units són aliats de l’Iraq, que és aliat de l’Iran, el qual dóna suport al règim de Baixar al-Assad, que volen enderrocar. Els Estats Units també són aliats de Qatar, que ajuda Hamàs, que combat Israel, però a més ho són de l’Aràbia Saudita, que finança els salafistes que armen els gihadistes que volen matar els nordamericans”.
Els Estats Units i les potències europees han optat pels Germans Musulmans com a alternativa a les dictadures militars que durant dècades havien mantingut, i en el cas d’Egipte fins i tot cuidat, reforçant el bloc sunnita enfrontat a l’eix xiïta de l’Iran, Síria i el Hizbul·lah libanès, amenaçat per la guerra contra el Govern de Damasc.
Si a Espanya van arribar durant la guerra civil les Brigades Internacionals, sobre la condemnada Síria s’hi han precipitat els combatents de la Internacional islàmica. Però en aquesta nova etapa de l’Orient Mitjà, països com Rússia i la Xina, i en un altre nivell potències emergents com l’Índia, Sud-àfrica i el Brasil, no combreguen amb la seva nova política, o si més no es mantenen a l’expectativa davant el que, segons s’especula, podria ser una remodelació del seu mapa que establís entitats confessionals com l’alauita, la sunnita o la xiïta, que sempre ha estat una aspiració de l’Estat jueu d’Israel. Seria un nou Orient Mitjà sense les empremtes dels acords Sykes Picot firmats per la Gran Bretanya i França després de la Primera Guerra Mundial.
Les primaveres àrabs han obert caixes de Pandora tan perilloses com la de la guerra civil latent entre sunnites i xiïtes expressada sobretot a l’infern sirià, que només es pot acabar amb un acord internacional.
És cert que milions d’àrabs van enderrocar els seus dictadors a uns quants països, van trencar el setge de la por que els oprimia i han començat a exercir la seva llibertat a la plaça pública. És un fet indiscutible i encoratjador. L’ideal, no obstant, mai no s’ha pogut complir enlloc ni en cap temps de la història.
23-XII-12, Tomás Alcoverro, lavanguardia