Rajoy: política contradictòria... o mera abscència d’ella (i d’ell)

Certament, no sempre es pot tenir tota la consistència entre el que es diu i el que es fa, sobretot en períodes amb tant de trasbals econòmic com aquest. Tot i això, impressiona l’acumulació de contradiccions en l’economia espanyola al llarg de les darreres setmanes. Vegem-ne alguns exemples.

El Govern central predica la flexibilització de l’economia. Per ara, això ha tingut poca més aplicació pràctica que la flexibilització del mercat laboral, amb llums i ombres. De tota manera, l’esborrany d’avantprojecte de llei del Registre Civil, aprovat fa poc pel Ministeri de Justícia, obliga a inscriure al Registre Civil el règim econòmic dels matrimonis, mentre que ara s’aplica el règim propi de cada regió si no hi ha acord en contra. A més a més, es disposa la celebració dels matrimonis civils davant de notari. Més tràmit burocràtic i més costos econòmics pels ciutadans. Això va en la direcció oposada a les recomanacions de la Comissió Europea al Govern espanyol, que entre moltes mesures de reforma recomana la liberalització de professions molt regulades com notaris, registradors de la propietat... (pàgina 24 d’“Avaluació del programa nacional de reforma i del programa d’estabilitat d’Espanya per al 2012”, del 30 de maig del 2012). De fet, la resistència del Govern espanyol a seguir les recomanacions de la Comissió explica la resistència a sol·licitar el rescat, encara que s’hagi de fer tard i malament.

El Govern predica la reducció del cost de l’activitat emprenedora i la innovació. Amb bon motiu, doncs, Espanya va molt endarrerida: és origen de poc més de l’1% de les patents presentades a l’Oficina Europea, enfront del 40% d’Alemanya i el 15% de França. Ara, anglès, alemany i francès queden com a llengües oficials úniques per a patents, cosa que permet reduir de 36.000 a 6.000 euros el cost de patentar a la UE per les empreses dels 25 països que han adoptat la mesura. Però no a Espanya i Itàlia, que no han adoptat la patent única perquè no s’inclouen castellà i italià com a llengües oficials (en vam parlar aquí el 16 de desembre del 2010, a “¡Viva la unidad de mercado!”). És cert que el castellà és llengua hegemònica a Amèrica Llatina i té un pes creixent als EUA, però a Europa no té el mateix rang ni quantitatiu ni qualitatiu. Sobretot, en matèries com la innovació. Esclar que tot el que està relacionat amb la llengua és qüestió de principis a Espanya, que imposa l’obligatorietat del castellà als seus ciutadans en l’article 3 de la Constitució. És, de fet, l’única llengua imposada –en sentit literal–, tot i les ximpleries que s’han de sentir sobre imposicions i llengües.

I què podem dir de la rigidesa amb què el Govern central fa complir a les regions l’ajustament pressupostari, tot negant-se a compartir ni un gram de la flexibilitat que obté de la Comissió. I a la vegada, bloqueja i recorre al Constitucional l’ús de recursos tributaris per part de les autonomies per pal·liar retallades en serveis bàsics. Com ara l’euro per recepta... Però ja aprofundirem en aquesta qüestió un altre dia, que de temps i de contradiccions no en falten pas.

18-XII-12, Germà Bel, lavanguardia