"Bojos pel registre", Ramon Aymerich

La fe pública és un dels grans misteris de l’economia moderna. La capacitat de determinats col·lectius professionals de transformar en oficial i públic allò que és privat a canvi d’una simple prestació econòmica constitueix una rara excepció en una economia que, des de fa vint anys, discorre pel camí liberalitzador. És possible que no hagi sabut llegir a fons les desenes de brochures amb què notaris i registradors han justificat en l’última dècada el valor de la seva activitat. Però ni així no han aconseguit aclarir la boira que l’envolta. Els governadors dels bancs centrals, sempre envoltats de misteri, han estat batejats sovint com a guardians del temple. Com hauríem de batejar llavors aquests col·lectius?

Registradors i notaris es troben entre els grans beneficiaris de la bombolla immobiliària espanyola. En els anys bons no van donar l’abast. Amb la punxada de la bombolla va arribar la crisi, els acomiadaments i els cessaments d’activitat. Ara, Ruiz-Gallardón, potser pensant en la professió del seu president, Mariano Rajoy, ha sortit en auxili dels registradors. La solució que ha trobat és transferir a registradors mercantils i de la propietat activitats que eren pròpies (i públiques) del Registre Civil. I redactar una llei per la qual el nombre d’actes d’inscripció forçosa es dispararà.

És a dir, el Ministeri de Justícia externalitza part de la seva activitat, crea noves necessitats per llei (més inscripcions) i renuncia als ingressos que se’n deriven, que es transfereixen als registradors. No s’haurà de pagar per inscriure la defunció o el naixement d’un familiar. Però sí que caldrà fer-ho per cada certificat que se sol·liciti posteriorment. La pregunta és: on és la millora? En quina mesura beneficia aquesta decisió l’economia i els ciutadans en general?

Tinc una veïna que cada vegada que llegeix una notícia com aquesta comença a xisclar i a demanar la intervenció dels “homes de negre”. En la seva infinita candidesa, pensa que si es rescata l’economia espanyola, els homes de negre impedirien una barbaritat com aquesta. Va començar a desenvolupar aquesta mania quan va saber això de l’AVE a Galícia. Però els motius de queixa se li acumulen dia rere dia. I no és l’única. Com ella, molta gent s’estima més el rescat de l’economia perquè sospita que les coses no es fan amb racionalitat.

No és gens clar que un rescat hagi de ser millor per a tothom. La lògica assegura que els rescats comporten més condicions i, per tant, més sacrificis. Però de tota la història que s’acaba d’explicar l’únic que sembla clar és que moltes de les reticències del Govern espanyol per retardar un rescat d’Europa no tenen res a veure amb l’oportunitat del moment, sinó amb la voluntat de determinats sectors i col·lectius estratègicament ben situats que les coses es facin a la seva manera.

Que no és la que ens convé a tots.

15-XII-12, Ramon Aymerich, lavanguardia