"Ara, la crisi de la democràcia", Fernando Ónega
Immersió lingüística al marge, em quedo amb una dada d’aquesta setmana: el 67% dels ciutadans està insatisfet amb el funcionament de la democràcia. Això diu l’últim baròmetre de l’oficial Centre d’Investigacions Sociològiques (CIS). Sabeu què significa aquest percentatge? Que hi ha més persones descontentes amb el sistema que disposades a votar els dos principals partits estatals. I no estan insatisfetes amb un govern, ni amb un partit concret; ho estan amb la democràcia mateixa. Possiblement la culpen dels patiments que els ha provocat la crisi econòmica i de les amargors de la crisi institucional.
Aquest és el fruit de tot el que ha vist la gent els últims temps. Van venir les dificultats econòmiques, i la sensació popular és que la paguen els mateixos de sempre, mentre els seus causants són indemnitzats. Va arribar l’aportació de solucions, i el ciutadà percep mesures tecnocràtiques, mancades de sensibilitat social. Parlen els governants, i s’expressen com a comptables d’una empresa, sense la grandesa dels homes d’Estat. Les famílies pateixen l’angoixa de salvar el seu nivell de vida i el seu benestar, i la pressió fiscal no fa més que ofegar-les. I quedar-se a l’atur ja no és una situació provisional desgraciada, sinó por de tancar per sempre les portes del mercat laboral. Això, en l’àmbit econòmic. En el purament polític, no hi ha institució que no hagi estat erosionada o hagi patit atacs sense precedents: la justícia i el Consell General del Poder Judicial; el Tribunal Constitucional i els seus insofribles retards; el Congrés i el Senat, per la ferotge campanya a les xarxes socials contra les seves despeses, la seva feina i la seva eficàcia; els partits polítics, dominats per les seves elits, impermeables a les demandes socials i incapaces d’assumir i canalitzar el descontentament; els sindicats, apallissats per una part de l’opinió com si fossin delinqüents; les autonomies, presentades per aquesta mateixa opinió com a sinònims de dispendi...
Sumeu-hi els episodis de corrupció, començant per l’embolic en què Urdangarin ha posat la mateixa Corona; l’aparició de personatges la cobdícia dels quals va augmentar la crisi financera, va provocar morts presumptament o va deixar centenars de creditors en la misèria, i s’arriba a la conclusió que en aquest país tot s’aproxima a l’estat de demolició. Com voleu que reaccioni la ciutadania que esmorza cada matí amb aquestes notícies? Pensant que res no funciona o tot està mig podrit. Culpant el sistema mateix, incapaç de depurar-se. Dient que el problema espanyol és la seva classe política. O queixant-se del funcionament de la democràcia.
Doncs això és el més dramàtic del moment. Així creixen els partits minoritaris, però intransigents, mentre s’estanquen o baixen els partits tradicionals de govern. El ciutadà comença a voler altres gestors. I encara sort si es queda aquí, perquè és una decisió sobirana del poble. El perillós és que la insatisfacció amb la democràcia sigui aprofitada per alguns per presentar-se com a salvadors i imposar una altra solució.
8-XII-12, Fernando Ónega, lavanguardia