’L’idiota´, Clara Sanchis Mira
L´idiota no menteix. Enmig de la nit, la lectura de Dostoyevski produeix l´efecte d´una droga molt addictiva. L´idiota no menteix, torno a llegir. Ho diu un personatge de la novel·la. La frase és d´una actualitat rabiosa. El que no menteix és idiota. Si no sospitéssim que el món està ple de grans intel·ligències honestes, la idea seria desoladora. En realitat, la intel·ligència dificulta l´engany, perquè alerta de les seves conseqüències. Però sobretot perquè despulla a l´individu, implacable en l´autocrítica. I la majoria de les persones desitgem sentir-nos conformes amb els nostres actes. Dormir tranquils. Arribats a aquest punt, cal matisar que una cosa són els intel·ligents i una altra molt diferent els llests. Diccionari en mà, desentranyo l´assumpte. Per intel·ligència es tradueix "capacitat d´entendre o comprendre" -per entendre, "tenir idea clara de les coses"; per comprendre, "abraçar, cenyir, envoltar pertot arreu alguna cosa"-. Però la definició de llest es resumeix en diligent o sagaz. O expedito, o sigui, lliure de tota molèstia. Es demana a l´intel·ligent una mirada sobre els seus actes a la qual no sembla obligat el llest. La persona capaç d´abraçar i envoltar pertot arreu una acció pròpia sembla menys propensa a violar la confiança del veí que aquella que, sent sagaz, no li dóna necessàriament massa voltes a gens, lliurada a la mera acció.
Els poderosos corruptes, quan roben al ciutadà que, d´una forma o una altra, els ha regalat el do preciós i delicat de la seva confiança, no poden ser intel·ligents. Més aviat són una colla de llests, curts de mires -com els qui els encobreixen o simplement callen-, incapaces de preveure les conseqüències de la seva porqueria. No només les immediates, sinó les de llarg abast. Les conseqüències de sembrar al carrer la filosofia de la capa més superficial dels personatges de Dostoyevski, quan menyspreen l´honestedat de l´idiota. Perquè l´autor situa la mirada en el costat oposat. Si l´idiota no menteix, és perquè té raó. L´idiota és idiota segons la lògica d´un món desencaixat que no distingeix la intel·ligència de l´astúcia. A un altre planeta, l´idiota que és idiota perquè no menteix seria un savi.
Però la ment del corrupte és un misteri. El robatori del poderós no pot justificar-se per la necessitat -i no obstant això és el robatori menys castigat-. És vici, malaltia, menyspreu infinit als altres? L´home que es paga un palauet amb diners públics, està boig? Què s´està explicant a si mateix per justificar els seus actes vergonyosos? El corrupte confés del Palau, en la seva carta expiatòria, recordem, cridava equivocacions a tots els seus robatoris. Reconec que em vaig equivocar, deia, quan vaig desviar tal diners per tal familiar. Cridar equivocació a l´acte conscient de robar, com fan molts, no enganya a ningú més que al propi delinqüent d´elit que utilitza el llenguatge com a bàlsam per a la seva consciència.
Abandonada la lectura de l´idiota,em vaig posar a mirar el cel nocturn, sense cigarret, i sense intenció alguna de veure alguna cosa semblat a un estel a través de la volta contaminant. Així i tot, en imaginar un puntito incandescent en la nit, vaig tenir una revelació. Els corruptes no parlen llengües extraterrestres. No bateguen amb sentiments incognoscibles ni exòtics. Tampoc pertanyen a poblats de països recòndits embolicats en nebuloses polvorientas. No han arribat des de ciutats properes o de barris vagament perifèrics. No vénen ni tan sols del bar del costat. Sempre han estat aquí. Sota el llit.
Inquieta, vaig mirar sota el matalàs. Tombada en el sòl, entre les ombres del somier, no vaig trigar a albirar alguna cosa semblat a un colze, i després uns quants colzes més. Hi havia també diversos grapats de genolls, i un bon nombre de peus. Aquí estaven, confirmant les meves sospites. Vaig prendre algunes notes en el meu quadern i després ja em vaig dormir.
20-I-12, Clara Sanchis Mira, lavanguardia