"Les llibertats de Catalunya", Borja Vilallonga
dilluns, 12 novembre 2012, liberal.cat,
Fotografia d’Antonio GilLa il·liberal Catalunya i el nacionalisme català ens tenen ben acostumats a sentir arreu la reivindicació de les perdudes “llibertats de Catalunya”. Aquestes llibertats són vinculades a la Guerra de Successió i a la derrota de 1714. Un lector liberal en aquest punt ja podria començar a malfiar-se d’aquestes llibertats catalanes perdudes. La malfiança seria major si el lector liberal fos francès. L’evocació i defensa franceses de les “libertés” implica obligadament una militància reaccionària, monàrquica, trabucaire, avui catòlica integrista. La defensa de les “libertés du pays” era a la base de l’aixecament contrarrevolucionari de la Vendée de 1793, amb les divises explícites de “Vive le Roy” o “Dieu, le Roy”. El nacionalisme català hauria de fer l’exercici d’introspecció per escatir què vol dir amb la seva insistent i buida vindicació de les “llibertats de Catalunya”.
Les llibertats de Catalunya evoquen una llibertat col·lectiva de caràcter nacional, biologista, que va molt més enllà de la nostra identitat catalana. Segons aquest discurs, l’organisme nacional català hauria de recuperar la seva capacitat de decisió respecte d’una altra nació, Espanya (sempre que es reconegués Espanya com una nació, és clar). El beneficiari últim de l’exercici d’aquestes llibertats en plenitud és sempre la nació, mai el ciutadà. En suma, el nacionalisme català, com a bon nacionalisme, situa la llibertat en tant que dret col·lectiu de l’ésser nacional, mai de l’ésser humà. En aquest sentit, no hi ha cap indici de saludable nacionalisme revolucionari d’arrel liberal, ans al contrari: el que trobem és una bona dosi de nacionalisme conservador, d’essencialista plenitud.
Aquest nacionalisme va ser el d’aquella generació d’europeus de mitjan de segle XIX que van experimentar un profund gir conservador en la seva concepció social i política del món que els envoltava. A Espanya aquesta generació va acabar conciliant el moderantisme liberal amb l’ampli front neocatòlic que s’havia creat a cavall del carlisme i del que Carlos Seco Serrano va anomenar tradicionalisme isabelí. No ens ha d’estranyar que aquella generació de romàntics catalans liberals que havien recuperat i exaltat les glòries medievals catalanes, acabessin coincidint amb la carlinada trabucaire en la fixació de recuperar un passat impossible davant l’implacable avenç de la societat industrial i del bourgeois conquérant.
Les llibertats catalanes dels romàntics catalans liberals eren les de la nació orgànica perduda que adés jugava a l’espanyola, mentre que per als carlins era el restabliment del dret i ordre tradicionals destruïts per la tirania constitucional i liberal i la impietat atea de la revolució. Fe, Pàtria i Llibertat per aquests catalans liberals; Déu, Pàtria i Rei per als catalans de tradicionalista obediència. En realitat, tots ells es van aplegar al moviment de la Renaixença i van poder compartir el seu discurs oposat a la modernitat des de postulats diferents i gairebé antitètics que, paradoxalment, en línies generals, van acabar convergint.
Doncs, la il·liberal Catalunya vuitcentista ens hauria d’ensenyar unes quantes lliçons sobre la perillositat de les amistats intel·lectuals i dels espills històrics de vana nostàlgia. La més que il·liberal Catalunya noucentista i del present hauria d’activar totes les nostres alarmes. Els fonaments del nostre sistema han estat amenaçats per tots els costats. Ho sabem. A la Catalunya postfranquista hi va haver una reformulació del nacionalisme català tan caricaturesca que ha acabat essent el que Enric Ucelay-Da Cal ha anomenat la “disneylandització de Catalunya”. Grans dosis d’essencialisme català, vulgaritzada història nacionalista i llibertats pròpies de temps pretèrits en què la llibertat era absent de les societats humanes. Les autèntiques llibertats de Catalunya són les que provenen de l’arrel del nostre sistema, de la nostra Constitució en tant que època històrica de la humanitat. Les llibertats de Catalunya, perquè siguin llibertats, han de ser liberals. Així, el que cal és recórrer als fonaments del que som avui malgrat les amenaces de tronats però perillosos totalitarismes i de diferents graus de conservadorisme prest establir limitacions i corrupcions als fonaments liberals i democràtics.
Si Catalunya vol la llibertat, ha de recórrer a la radicalitat del liberalisme clàssic, el fonament del nostre sistema. Catalunya necessita el desenvolupament del dret i la llibertat personal plena, del dret i la llibertat econòmica plena per al ciutadà, organitzat sobiranament en democràcia republicana. Evoco el republicanisme americà que constitueix la seva democràcia i que beu de la forma més reeixida de democràcia, la de Thomas Jefferson. Jefferson ha de ser el un dels grans noms del nostre radicalisme. La nostra necessitat en tant que catalans que reclamem els nostres drets i llibertats passa per declarar-los en la forma que nosaltres vulguem determinar, justament com Jefferson i d’altres pares fundadors dels Estats Units d’Amèrica van fer aquell 4 de juliol de 1776. En el fons, l’autèntic objectiu de tota independència és la que estableix els drets i les llibertats del ciutadà que s’autoorganitza en comunitat i que en defineix la forma més convenient. No és en cap cas la creació d’un nou Estat, que seria clarament una conseqüència de la manera com els ciutadans volen organitzar-se. L’ordre de les coses, tant avui com ahir, importa. Si recordem on rau l’objecte dels drets i llibertats, sabrem amb seguretat quina és la classe de Catalunya que volem crear.