"La voladura de la campanya", José Antonio Zarzalejos
La campanya electoral catalana ha registrat unes digressions sobre el seu eix central que enterboleixen gairebé completament la trajectòria de quinze dies de dura però democràtica dialèctica política. No seré jo qui incorri en l’escapisme de les visions conspiradores, però des d’una perspectiva àmplia, considerant el que està en joc, hi ha peces que no encaixen en el puzle i reclamen una observació recelosa. La publicació al diari El Mundo d’informacions segons les quals un informe en “esborrany” de la Unitat Central de Delinqüència Econòmica i Fiscal (UDEF) vincula les famílies del president Mas i de Pujol amb pràctiques que podrien constituir il·lícits penals, resulta sospitosament oportuna. N’hi ha prou que l’assumpte resulti versemblant –més encara quan es vincula a l’anomenat cas Palau– perquè l’efecte polític sobre els dirigents nacionalistes al·ludits caigui com una bomba sobre la seva reputació. Es pot preguntar per què emergeix ara aquest “esborrany” i quin significat té denominar així l’informe policial. Es pot preguntar també si som davant un “esborrany” especulatiu o, al contrari, és consistent per assolir el grau de definitiu i, per tant, llest per ser remès a la fiscalia o a la instància judicial competent.
Sigui com sigui, algú –alguns–han decidit posar en circulació aquesta història que comptarà amb l’aplaudiment de molts, però amb l’aversió d’altres –també molts– que observen en aquesta operació obvis propòsits del que s’anomena una guerra bruta. Les eleccions del 25-N s’havien de produir en un context que, encara que tens, no es desbordés. Les greus acusacions sobre Mas i Pujol depassen determinades convencions polítiques i fan volar la campanya. Que se m’entengui bé: ni crec ni deixo de creure en les informacions publicades. Els qui els concerneix sabran com defensar-se’n. Simplement plantejo una qüestió de fons: per què ara i per què així. I arribo a una conclusió inquietant però no del tot sorprenent: en la política espanyola tot s’hi val. He d’afegir que es veia venir, que cada vegada resultava més previsible una etzibada d’aquesta o semblant naturalesa per desplaçar així els elements nuclears del debat. Ha succeït i, en termes polítics, constitueix un terrible error. Sense perjudici que, si hi ha il·licitud en accions i decisions, es depurin responsabilitats. El que passa és que el grau de concreció d’aquestes és tan limitat com ho és un simple “esborrany” d’una unitat policial especialitzada...
Segons la meva opinió, resultava necessari i benèfic per a tothom que aquesta campanya no fos tèrbola, sinó transparent des del punt de vista argumental, ben treballada en les seves idees-forces, més ben competida en l’àmbit dialèctic i plantejada, des dels mitjans i els partits –els ciutadans estan donant exemple–, amb una especial responsabilitat històrica. No està sent així i la campanya tan aviat ha estat sotmesa a una voladura controlada com ha derrapat en revolts mal peraltats. Tot aquest quadre de situació remet a una característica habitual en la vida pública i periodística espanyola: el menyspreu del fair play com a signe d’identitat democràtica.
18-XI-12, José Antonio Zarzalejos, lavanguardia
