"Espanya, Catalunya i l’Administració", Francisco Longo

Més d’una vegada, en classes o conferències sobre gestió pública, he parlat del “mite de l’ocasió perduda”, per referir-me a un lament recurrent entre molts actors del sistema públic de Catalunya. Pot enunciar-se d’aquesta manera: “Quina gran oportunitat vam deixar escapar quan, en recuperar la Generalitat, podíem haver creat una Administració moderna i diferent, en comptes de reproduir el model burocràtic i arcaic de l’Administració de l’Estat”. L’he batejat així perquè la cosa té, crec jo, més de somieig nostàlgic que d’ocasió realment desaprofitada.

En general, quan volem aconseguir una cosa difícil necessitem, a més de tenir la possibilitat de fer-ho –és a dir, que no hi hagi restriccions externes que ens ho impedeixin–, dues coses més: voler aconseguir-ho i saber com fer-ho. Pensem, per exemple, en qui afronta un problema d’obesitat. Ningú no li impedeix d’aprimar-se, però per aconseguir-ho necessita, d’una banda, una gran força de voluntat i, de l’altra, un sistema eficaç que tingui en compte el seu problema i característiques (dieta adequada, supervisió
mèdica, etcètera).

El canvi institucional, sempre costós perquè s’enfronta a inèrcies i resistències profundes, requereix més o menys el mateix procediment: incentius poderosos i capacitats instal·lades. Segons la meva opinió, ni els uns ni les altres no existien quan en la transició es va constituir la nova Administració catalana.

Aquesta reflexió sorgeix de la lectura, en aquestes mateixes pàgines, d’un interessant article de Jordi Galí, en el qual situava entre les possibilitats obertes per a un eventual Estat català independent la definició d’un nou model d’administració pública. Com que comparteixo en gran manera les raons per les quals el considerava desitjable i també els trets del model que proposava, em vaig posar a elucubrar sobre la probabilitat que tal cosa s’esdevingués, i la veritat és que les meves intuïcions no són gaire optimistes.

En realitat, el marge d’actuació obert pel vigent Estatut de Catalunya –malgrat les amputacions i retallades de què va ser objecte– sumat a les reformes en la legislació bàsica de l’Estat –en especial l’Estatut de l’Empleat Públic– ofereixen des de ja fa un temps la possibilitat de definir, des de l’autogovern, un model d’Administració catalana molt més modern, capaç i flexible que el que tenim. Per què aquestes facultats no s’han exercitat fins ara? Al meu parer, perquè no s’ha volgut o no s’ha sabut, o per les dues coses alhora. En posaré dos exemples.

Hi ha un ampli consens entre els experts sobre la necessitat de professionalitzar la direcció dels afers públics. Tenim un sistema en el qual el canvi de color polític d’un govern suposa la mudança forçosa de centenars de càrrecs (posin una xifra de quatre dígits i no s’equivocaran) sense cap garantia d’idoneïtat en la forma en què són coberts. La definició d’un marc legal que faci possible una gerència professional no colonitzada políticament correspon íntegrament al legislador autonòmic. Per què cap govern no ha portat al Parlament català una proposta de llei en aquesta direcció? La resposta sembla clara. L’incentiu dels partits ha estat fins ara capturar el màxim nombre de direccions generals, gerències d’empreses públiques, hospitals, museus, gabinets d’estudis i un llarg etcètera. Els que governen o aspiren a fer-ho, encara que diguin el contrari, no han volgut, ara per ara, empènyer aquesta reforma.

Avaluar la feina dels treballadors públics és una vella aspiració que ningú no impedeix als governs catalans. Si, en general, no es practica més que en algunes “illes d’excel·lència” (com els centres d’investigació que citava amb encert el professor Galí), es deu, en bona mesura, a la renúncia a enfrontar-se als sindicats funcionarials, sempre contraris a tot el que suposi diferenciació en l’acompliment de les seves tasques. L’altra raó és que el sistema no té capacitats directives i tècniques suficients per dissenyar els procediments i fer avaluacions amb garanties. Els que han governat no han volgut (massa conflictiu) ni sabut (massa complicat) fer-ho.

Podríem continuar, però sembla suficient per constatar que el problema és aquí, entre nosaltres, i no fora. No hem estat en aquest camp substancialment millors que l’Administració general de l’Estat o la d’altres comunitats autònomes. Ho seríem, si fossim independents? Seria suficient la dinàmica creada per la conjuntura fundacional d’un Estat propi per crear els incentius i les capacitats que requereix l’emergència d’un nou model d’Administració?

No es pot contestar categòricament a aquesta classe de preguntes. No obstant això, el coneixement disponible sobre canvi institucional ens diu –com el mite de l’ocasió perduda en la transició autonòmica– que aquesta classe de salts quàntics són altament improbables.

I ja que per reformar en profunditat l’Administració catalana no depenem de ningú, per què no posar-s’hi des d’ara mateix?

30-X-12, Francisco Longo, Institut de Governança i Direcció Pública d'Esade, lavanguardia