entrevista a Daniel Cohn-Bendit, que anuncia la seva retirada de la política

Tinc 69 anys, 45 en política; no vull dependre d'ella per ser algú: filmaré documentals. Sóc una barreja estupenda de francès i alemany: sóc europeu. Els estats nació, i Alemanya també, són residus del passat: només una Europa unida ens traurà de la recessió.

Per favor, no em pregunti per la independència. Porto tot el matí parlant d'això...

Ens passa a tots.
Porto vint anys a l'Europarlament, i la política europea, que llavors no interessava a ningú, avui ho decideix tot. El seu futur com a ciutadà, cregui'm, es decideix a Brussel·les i no a Madrid o Barcelona.

Per què?
Perquè l'Estat nació està acabat. Avui el que gestionem és com el substituïm. Aviat cap Estat europeu podrà estar en el G-8 per si mateix. Ni França, ni Itàlia, ni Espanya... ni Alemanya! tindran pes econòmic, demogràfic, militar..., ni poder, enfront de Xina, Índia, Rússia, EUA, Brasil...

I...?
Doncs que, sense un Estat europeu, els nostres valors i la nostra manera de vida europeus no tindran defensor i els perdrem.

Podem reformar i mantenir-los.
Podem mantenir-los només ja com a Unió Europea, no com a estats nació. I és que, per a un xinès, Alemanya no es diferencia molt de França o de Catalunya si més no: són Europa. Si no creem un Estat europeu, ens deixaran sense benestar: ens guanyaran la batalla econòmica, i després, totes.

Però França, Alemanya, el Regne Unit... encara són grans potències.
De debò? França s'omple la boca presumint del seu dret a veto en el Consell de Seguretat de l'ONU..., però no ha pogut utilitzar-ho ni una sola vegada!

Londres i París tenen armes atòmiques.
Para què els ha servit tenir armes atòmiques en la crisi líbia? I ara en la siriana? Ni tan sols enfront de la iraniana! El poder atòmic és un no poder. França el va crear per la seva derrota a la Segona Guerra Mundial. La línia Maginot va ser travessada per Hitler en tres dies, així que De Gaulle va pensar que la bomba atòmica defensaria per sempre a França.

Però avui les amenaces són econòmiques.
L'amenaça és que ens ofeguem en atur i que no sortim de la recessió. I la solució no és espanyola, ni francesa ni catalana, és europea: un gran pla de creixement.

D'on sortiria el gran pressupost?
De tres nous impostos: un sobre les transaccions financeres, un altre sobre l'emissió de contaminants i el tercer sobre l'ús d'internet i mòbils.

Els impostos generen creixement?
Invertiríem al mateix temps que cobrem impostos: amb ells aconseguiríem 200.000 milions d'euros per reactivar les economies amb inversions en renovables; en el cotxe de dos litres, en innovació...

No és un pla molt concret.
Clar que ho és: tenim la Banca Europea d'Inversió. Rigor pressupostari, però també inversió en creixement.

Per què no es fa?
Un Estat -és el problema d'Espanya i Catalunya- només existeix si els qui ho formen se senten responsables d'ell. I a Europa encara no ens sentim corresponsables de la UE. Però és l'única solució i ens en sentirem.

Alemanya no ho posa fàcil.
Ajudarem a Alemanya a pagar el cost de la seva unificació i ara esperem que ens ajudi. Però si financés sense condicions a Espanya, mantindrien vostès la seva bombolla immobiliària, amb la qual cosa, en realitat els estaríem perjudicant en comptes d'ajudar-los.

Què proposa?
Més Europa. Miri: a Kuala Lumpur hi ha 23 ambaixades europees i serien 24 amb la de Catalunya: per què no estalviar substituint-les totes per una sola de la UE?

Sembla raonable.
El mateix per a l'exèrcit. Necessitem un exèrcit europeu eficient i operatiu.

Sense força dissuasòria, no hi ha poder.
Necessitem estructures d'Estat europees. Reformem la UE i creem-les. Només així solucionarem els nostres problemes.

I la independència de Catalunya?
...

Digui'm alguna cosa, que ja acabem...
Si a Catalunya hi hagués una confirmació massiva a favor d'un Estat propi, la UE no tindria més remei que admetre-la com a Estat. I punt. Però aquesta no és la qüestió.

Quina és la qüestió?
Que el dia després de la independència, els catalans tindrien els mateixos problemes que el dia abans.

Per què?
Perquè la dreta catalana que els governa no és millor que l'espanyola: molt ineficient, per cert. I així els va a vostès.

Escòcia i Catalunya són europeistes enfront dels seus estats: què està passant?
Que hi ha frustració i allí es concreta enfront de l'Estat nació: el comportament de Madrid provoca frustració a Catalunya.

Vostè també té xivarri en el seu grup.
Jo ja porto vint anys a l'Europarlament i he dedicat a la política dos terços de la meva vida. Sap el que vull ara?

...?
Filmaré la Copa del Món de Brasil! M'encanta el futbol i els documentals.

Sabrà viure sense política?
No tornaré a fer ja cap campanya electoral. L'última ha estat duríssima. En campanya em van dir que "el meu rotllo" estava "desfasat". I després em van demanar perdó quan vaig treure el 16 per cent dels vots. Però no tornaré a passar per això.

En quina lliga jugaria el Barça d'una Catalunya independent?
Podria jugar, com el Mònaco, a la Lliga francesa, però, ull!, que els seus jugadors després estan en la selecció francesa.

Els estats o es comparteixen o es parteixen. Les elits madrilenyes han posat Espanya al servei del seu ideal de gran Madrid, que no ha servit per vertebrar una nació espanyola i ha separat a les quals formaven l'Estat. La paradoxa per Cohn-Bendit és que els independentistes catalans arribarien -si guanyessin amb claredat un referèndum encara hipotètic- a tenir un Estat quan els estats nació de la UE ja són residuals i segueixen perdent cada dia sentit i poder. Cap gran nació europea pot influir per si sola al món com antany. Qui va ser Dani el Roig en el 68 s'acomiada així, després de 45 anys, de la política europea: amb una picada d'ullet al futur en un present que se'ns està accelerant.

26-IX-12, Lluís Amiguet, lacontra/lavanguardia