"Els orfes de l’Onze de Setembre", Rafael Nadal

A mitja tarda del 10 de juliol de 2010, la majoria dels líders polítics i socials de Catalunya van abandonar la capçalera política de la manifestació contra la sentència de l'Estatut i van deixar centenars de milers de ciutadans desconcertats i perduts als carrers de Barcelona. Dos anys després, els manifestants han superat la irritació que els va causar aquella irresponsabilitat i han decidit reprendre la marxa pel seu compte, per a reivindicar directament la independència.

L'èxit extraordinari de la convocatòria de l'estiu de 2010 va agafar per sorpresa els dirigents que van fugir perquè se'ls girava en contra, perquè es veien a venir que quedarien desbordats o simplement perquè no tenien respostes realistes per a les esperances que la manifestació alimentava. Sembla que els dos anys transcorreguts no han estat suficients per elaborar aquestes respostes i alguns debaten encara per pur càlcul partidista si seran o no a la manifestació.

Un país ben estrany aquest en el qual els ciutadans marquen el pas i els polítics hi corren al darrera, fent càlculs sobre si els convé atrapar els manifestants o deixar-los marxar al seu aire. És evident que resultaria absurd manifestar-se unitàriament si no es comparteixen els objectius de la convocatòria, però encara és més irresponsable marginar-se d'un debat que probablement ja no deixarà de ser hegemònic fins que trobi resposta en un sentit o altre.

Aquests dies proliferen les declaracions de dirigents que alerten del risc d'afegir tensions polítiques a la dificilíssima situació econòmica que vivim. El moment és excepcional -venen a dir- i exigeix que tots aparquem les nostres aspiracions, per justes que siguin, sacrificant-les a l'objectiu prioritari de la sortida de la crisi. Serien apel·lacions a la responsabilitat i al seny ben legítimes si no fos que procedeixen dels mateixos sectors que els darrers quatre anys s'han negat a aparcar els seus interessos partidistes i a consensuar polítiques col·lectives de sortida de la crisi.

És a dir, ens criden a valorar l'excepcionalitat del moment els mateixos líders que no han trobat prou excepcional ni prou dramàtica la crisi com per a relegar els seus objectius corporatius i que no han tingut escrúpols a l'hora de carregar en exclusiva sobre les espatlles de les classes mitjanes i treballadores el pes dels sacrificis exigits.

Resulta extraordinàriament frustrant que les elits del país es desentenguin de la convocatòria de dimarts vinent i només la mirin de reüll per veure com la capitalitzen o com la poden neutralitzar. I resulta encara més alarmant que els grans partits no s'hagin situat de manera desinhibida i activa al capdavant del debat que mobilitza més gent i de manera més transversal.

És en moments com aquest que costa d'entendre per què serveix la política. Quan una part important del país ja no aguanta els greuges que arriben des de la política espanyola i creu legítimament que la convivència dins d'Espanya ja no té avantatges sinó uns costos impossibles, els partits poden estar-hi d'acord o discrepar, però no poden amagar-se.

Els líders del PSC argumenten que no poden assistir a una manifestació independentista, perquè no ho són. És una obvietat; però tampoc no poden seguir fent política de ficció i proclamar la seva fe en un federalisme que Espanya ja ha rebutjat definitivament. En política no hi ha res més pervers que glosar conscientment projectes inviables i recrear escenaris virtuals només per a perpetuar-se.

Els socialistes tenen dret a no compartir les consignes de la manifestació, però els seus líders han d'aclarir d'una vegada si creuen en la llibertat de Catalunya, si acceptaran que aquesta s'expressi exercint el dret d'autodeterminació i si en cas de victòria de la secessió defensaran activament i democràtica el resultat. El PSC te l'obligació d'emparar i acompanyar els seus votants en aquest debat: la inhibició el fa inútil per als seus simpatitzants -siguin unionistes, federalistes o independentistes- i l'acosta un pas més cap a la irrellevància pronosticada des de fa temps.

La prudència d'alguns sobiranistes també frega la inhibició. De vegades sembla que CiU espera que d'altres li aconsegueixin la independència per després governar-la. La coalició ha de donar la cara i explicar-se, perquè en els darrers mesos la proposta sobiranista ha estat igual de frustrant que l'aposta federal i ha comportat els mateixos retrocessos en la llibertat de Catalunya.

No es pot aspirar a governar un futur independent repartint els líders a parts iguals entre els que es manifestaran i els que es quedaran a casa, entre els que fan proclames enceses i els que amb el seu silenci insinuen un futur moderat i prudent. A més, per pes electoral, CiU és qui té l'obligació de preparar amb antelació i de manera exhaustiva els escenaris d'èxit o de fracàs de les aspiracions de la manifestació de dimarts, que el seu electorat comparteix amb entusiasme.

No se si la manifestació serà un èxit suficient per trencar inèrcies i condicionar l'escena política, però hi serà representada bona part de la gent més activa, políticament més responsable i socialment més compromesa del país. Per això molts ens hi sentirem sentimentalment molt còmodes. Però em temo que una vegada més l'endemà no hi haurà ningú per liderar i governar l'èxit de la marxa i convertir-lo en projectes concrets (ni tan sols per a calmar els dubtes i les pors dels que no compartiran l'acte). Una vegada més ens tornaran a deixar sols.

7-IX-12, Rafael Nadal, lavanguardia