(premi a Xavi i Casillas:) "Simbòlic però matusser", Sergi Pàmies
Tenint en compte que la selecció espanyola de futbol va guanyar el premi Príncep d'Astúries de l'Esport l'any 2010, concedir-lo ara a Iker Casillas i a Xavi Hernàndez és una redundància. La decisió, doncs, pot interpretar-se com una maniobra d'alta intencionalitat política. Segons el jurat, es premien "els valors de l'amistat i la companyonia", però és un argument poc consistent si es confronta als valors de l'altre finalista, el Comitè Paralímpic Internacional.
No és la primera vegada que els premis Príncep d'Astúries fan servir el prestigi i l'eco del guardó per llançar un missatge. De vegades, el veredicte connecta amb una sensibilitat de caràcter humanitari, amb combats silenciats o amb talents i vocacions obvis. En aquest cas, la decisió sembla adherir-se a l'anomenada "marca Espanya". La selecció és una de les locomotores d'aquesta alquímia de màrqueting i política. Remolcat per un Mundial i per dues Eurocopes, l'equip està donant grans beneficis publicitaris que algú vol transformar en benzina propagandística i simbòlica.
La oportunitat i l'oportunisme del premi, però, transmeten un triple missatge. Primer: l'amistat entre madrilenys i catalans és possible; ergo, l'Espanya que suma contraresta els separatismes (el guió ideal hauria d'haver inclòs un jugador basc). Segon: la rivalitat entre el Real Madrid i el FC Barcelona no justifica enemistats tan intestines i Casillas i Xavi, que van saber negociar la pau durant la follia mourinhista, representen un agermanament forjat en la diplomàcia de la selecció. Tercer: les dues figures guanyadores del premi s'adapten al perfil d'esportistes humils en un món on abunden els egòlatres, fantasmes i mercenaris.
Xavi Hernández viu la selecció com un plaer i, alhora, sempre busca la bandera catalana quan celebra una victòria o un títol important, fins i tot sabent que un sector del catalanisme (i també de l'espanyolisme) li dirà el nom del porc. I, malgrat les ordres psicopàtiques de José Mourinho, Iker Casillas ha sabut trobar els gestos -petó a Carbonero inclòs- que el consagren com a model a seguir.
Voler traslladar valors que pertanyen a l'esport a la gespa política és una operació matussera. D'entrada, Espanya no representa l'èxit sinó la ruïna i la impunitat. I no tenim cap Vicente del Bosque que, amb generositat i astúcia, arrani les diferències i reforci coincidències amb una idea i un objectiu comú. Si alguna cosa caracteritza les relacions actuals entre Espanya i Catalunya és, precisament, la manca recíproca d'amistat i de companyonia i una tendència al joc brut.
6-IX-12, Sergi Pàmies, lavanguardia