"TVs públiques: les comparacions...", Jordi Balló

La televisió pública del Quebec té un historial envejable sobre la manera d’abordar els conflictes cívics. Dijous passat en vaig tenir una bona prova.

Vaig connectar amb el canal internacional, vaig esperar que arribessin els quebequesos, i em vaig trobar amb una escena realment singular. Es tractava d’un informatiu diari que abordava la qüestió de la llei 78, que és una llei especial proposada pel govern de Jean Charest per fer front a les manifestacions “abusives” fetes pel moviment estudiantil en els mesos anteriors, especialment a Mont-real. El projecte es va aprovar a l’assemblea del 18 de maig i d’ençà d’aleshores ha rebut l’oposició de partits que no són al Govern i de diversos moviments socials que denuncien els límits que aquest decret imposa a les llibertats d’expressió i manifestació. En l’informatiu diari, el periodista principal, Maxence Bilodeau havia convidat el president de la Comissió dels Drets de la Persona i dels Drets de la Joventut, un organisme que acabava de presentar un informe de 56 pàgines que refutava punt per punt la proposta d’aquesta llei de restricció. El periodista, dret i davant d’una taula, rebia així al plató el president d’aquesta comissió, Gaétan Cosineau, un home de pinta anodina, vestit de gris, amb corbata, bastant hieràtic. Com a text visual de l’entrevista apareixia el rètol Loi 78 ecorchée, alguna cosa així com Llei 78, escorxada, un qualificatiu just si un s’apropa al document demolidor presentat per aquesta comissió. Potser a causa d’aquesta contundència, al periodista Bilodeau se li va acudir d’abordar l’entrevista des del punt de vista de les bondats de la llei, fent servir una arma retòrica tipus: “No és raonable el que proposa la llei, d’impedir a grups de reunir-se a l’interior o a fins a 50 metres dels centres acadèmics?” I l’home que semblava gris responia que no, que aquesta restricció criminalitzava qualsevol grup que volgués reunir-se i manifestarse, i que aquests eren drets essencials de la llibertat d’expressió i d’associació que en cap cas no havien de ser conculcats. El periodista va continuar: “No és raonable que es demani a qui es vulgui manifestar que digui amb prou temps on ho farà, a quina hora i fins on arribarà?” I Gaétan Cosineau va tornar a refutar aquest punt de la llei amb la base de l’informe: és evident que una previsió d’aquesta mena pot ser interessant, però no es pot exigir de manera absoluta, com fa aquesta llei, perquè llavors s’anul·la el dret a l’espontaneïtat d’un moviment de protesta. I aquesta espontaneïtat forma part també de la llibertat bàsica d’expressió i manifestació. En resum, concloïa Cosineau, que la llei no és raonable, ataca els drets essencials de l’home i s’ha de retirar.

Van ser tant sols uns quants minuts, amb tots dos homes un davant l’altre, al plató d’una televisió pública. Però en aquest poc temps em vaig adonar de com d’útil i fèrtil pot arribar a ser trobar maneres cíviques d’explicar-se i de refutar. I de trencar amb la sacralitat de lleis que semblen indiscutibles, però les percebem com a injustes.

25-VII-12, Jordi Balló, lavanguardia