"Il·lustració i Romanticisme", Juan-José López Burniol
Amb la Il·lustració, els éssers humans van decidir -per primera vegada en la història- agafar les regnes del seu destí i convertir el benestar de la humanitat en l'objectiu últim de tots els seus actes. En la base d'aquest projecte il·lustrat -escriu Tzvetan Todorov- són subjacents tres idees axials: l'autonomia, la finalitat humana dels nostres actes i la universalitat. L'autonomia significa que el que ha de guiar la vida dels homes ja no és l'autoritat del passat, sinó el seu projecte de futur; en conseqüència, la voluntat lliure preval sobre la tradició. La finalitat humana dels nostres actes comporta que l'objectiu d'aquestes accions humanes alliberades sigui a la terra i ja no apunti Déu; raó per la qual, succeeixi el que succeeixi després de la mort, l'home ha de donar sentit a la seva existència terrenal: la recerca de la felicitat substitueix la recerca de la redempció, raó per la qual l'Estat no està al servei del designi diví, sinó que el seu objectiu és el benestar dels ciutadans. I la universalitat implica que tots els éssers humans tenen drets inalienables pel simple fet de ser-ho; amb el benentès que l'exigència d'igualtat, avui sentidatan profundament, deriva d'aquesta idea d'universalitat.
Ara bé, malgrat que la fe en el progrés il·limitat de la humanitat va poder temptar alguns pensadors de la Il·lustració, el cert és que va prevaler la idea que el tret distintiu de l'espècie humana no és l'avenç cap al progrés, sinó només la perfectibilitat, és a dir la capacitat de fer-se millor i de millorar el món. I per això els problemes socials no tenen solucions definitives i es replantegen contínuament sota formes diferents.
En aquest teixir i desteixir de la història, el Romanticisme constitueix una reacció davant la Il·lustració i és, en cert sentit, una involució. Si Auguste Comte va afirmar que, al llarg de la història, la humanitat ha passat -primer- de la teologia a la metafísica, i -més tard- de la metafísica a la ciència, el cert és que, amb el Romanticisme, va retornar a la mística. En efecte, el Romanticisme és una immersió en l'entorn -la naturalesa- i en el passat -la història-, amb la pretensió d'integrar ètica i estètica mitjançant l'apel·lació a la fantasia, i amb una forta pulsió per l'infinit com a sentiment gairebé religiós. El Romanticisme significa, per tant, una continuació de la religió amb mitjans estètics, la qual cosa implica, al seu torn, una postergació de la raó i provoca una actitud vital superadora de l'estructura del món, cosa que porta a la conclusió que la raó política i el sentit de la realitat no són suficients per poder viure amb plenitud.
No és nou afirmar que el nacionalisme es l'expressió política del Romanticisme y que, com a tal, es neutre en si mateix. El nacionalisme pot ser una eina esplèndida de cohesió social quan actua como un factor d'integració; però es perverteix quan es torna excloent i adopta la forma de nacionalisme d'Estat, ja que llavors provoca inevitablement el conflicte en to-par amb altres nacionalismes, especialment si tots tenen una actitud imperialista. Perquè el nucli dur del sentiment romàntic és l'exaltació de la naturalesa i de la història, però no de tota la naturalesa i de tota la història, sinó de la meva naturalesa i de la meva història. Així, per als nacionalistes excloents no hi ha res més que el nostre país i el nostre paisatge; la nostra tradició i la nostra història; la nostra literatura i la nostra música; els nostres camps i els nostres productes; les nostres fàbriques i les nostres empreses; els nostres negocis i els nostres bancs; els nostres interessos i els nostres diners; nosaltres i nosaltres. Perquè els altres no són com nosaltres. Ells són ganduls, indisciplinats, erràtics, poc fiables, dilapidadors, pocavergonyes i, fins i tot, bruts, per la qual cosa han de ser redimits mitjançant una ascesi feta de rigor extrem i exigència puntual. Sense oblidar que, amb el llenguatge -és sabut que amb una paraula mil vegades repetida es fan filigranes-, es pot arribar, ja no a la conversió de l'adversari en enemic, sinó a la seva cosificació, amb unes gravíssimes conseqüències, de les quals existeix una experiència atroç.
Aquest nacionalisme excloent -egoista i brutal- va precipitar per dues vegades a Europa, durant el segle XX, en un pou insondable de destrucció i mort. I pot també, sense guerres convencionals ja fora d'època, segellar en els propers mesos l'ocàs definitiu d'Europa com un dels protagonistes de la història universal. Al seu article "Día de Difuntos de 1836", Mariano José de Larra diu haver llegit aquesta inscripció: "Aquí yace media España; murió de la otra media". Potser, d'aquí a algun temps, pugui llegir-se aquesta altra: "Aquí jeu Europa sencera; es va enverinar tota sola". Ja va advertir Isaiah Berlin que "el Romanticisme, tan aviat com és portat a les seves conseqüències lògiques, acaba en una espècie de bogeria", promoguda -en paraules de Hannah Arendt- per una "aliança entre xusma i elit".
18-VIII-12, Juan-José López Burniol, lavanguardia