"L’altre 98", Juan-José López Burniol
Pablo Salvador Coderch, lúcid amic el contrapunt del qual valoro, m'escriu aquest correu després de la intervenció d'Espanya: "... del 98 mai no n'hem sortit del tot. Trenta anys després, en el 29-30, ens sumim en processos d'autodestrucció i estancament que van durar fins a 1960. Van ser altres trenta anys. Què opines?". Aquesta ha estat la meva resposta:
"Benvolgut Pablo: A les 6 del matí del passat dia 11, em vaig assabentar de la intervenció d'Espanya. I vaig tenir clar, des d'aquell primer moment, que la notícia constituïa el punt final d'una aventura frustrada i la consumació d'un fracàs sense pal·liatius: el fracàs d'Espanya com a projecte polític i, més encara, com a projecte històric. La Unió Europea ha decidit que Espanya és incapaç de governar-se per si mateixa i ha resolt fer-ho per ella, davant la mansa aquiescència de tots nosaltres, doncs no tenim una altra sortida, i amb l'aplaudiment entusiasta de la bancada popular del Congrés -que, després d'haver aplaudit la invasió de l'Iraq, pot aplaudir qualsevol cosa- dirigit al president del Govern que ens mereixem, Don Mariano Rajoy Brey.
Al començament del seu llibre de síntesi Historia d'Espanya (1947), Pierre Vilar escriu: "L'Oceà. El Mediterrani. La Serralada Pirinenca. Entre aquests límits perfectament diferenciats, sembla com si el mitjà natural s'oferís a la destinació particular d'un grup humà, a l'elaboració d'una unitat històrica". Doncs bé, aquesta "unitat històrica" que semblava propiciar el mitjà natural ha estat impossible. L'acció dels homes -miserable, cicatera i cainita- l'ha fet inviable. Així de clar. Tots hem fracassat i ja no hi ha remei. L'actual cicle històric en curs -de formació d'unitats supraestatales- fa ja innecessària l'existència prèvia d'una unitat peninsular: les seves diferents parts s'integraran separadament a Europa. En anar dividides, la seva posició de partida serà més feble, gairebé ancilar, però és el preu que totes -"desde la princesa altiva a la que pesca en ruin barca"- hauran de pagar per la seva falta de sentit històric, per la seva insolidaritat, per la seva misèria moral i per la seva covardia. Tenia raó Jaime Gil de Biedma, quan va escriure -amb desdeny de señorito- sobre el destí de "este intractable pueblo de cabreros": "de todas la historias de la Historia / la más triste es sin duda la de España / porque termina mal".
Efectivament, ha acabat i ha acabat malament. Ortega (el més lúcid dels espanyols contemporanis malgrat la seva "voluta"; l'educador nacional que -segons Vicente Cacho- encara no ha trobat successor) ho va deixar escrit a España invertebrada: "De 1580 fins al dia, tot el que s'esdevé a Espanya és decadència i desintegració. (...) En 1900, el cos espanyol ha tornat a la seva nativa nuesa peninsular. Acaba amb això la desintegració? Serà casualitat, però el despreniment de les últimes possessions ultramarines sembla ser el senyal per al començament de la dispersió intrapeninsular (...) És el trist espectacle d'una llarguíssima, multisecular tardor treballada periòdicament per ràfegues adverses que arrenquen de l'invàlid brancatge eixams de fulles caduques".
No creguis, Pablo, que m'acabo d'adonar d'això. Podria dir que ho he sabut des de sempre, encara que de vegades hagi volgut enganyar-me. Miro els llibres de la meva biblioteca i llegeixo alguns títols: Derrota, agotamiento, decadencia, en la España del siglo XVII, de Vicente Palacio Atard, comprat a Pamplona, el 21 de maig de 1963 -aviat farà mig segle!-;Evolución de las ideas sobre la decadencia española , de Pedro Sainz Rodríguez, adquirit a Calella, el 21 de setembre del mateix any, i uns altres del mateix to... No és estrany que ja per aquells anys em preguntés -et juro que és així- si Espanya, potser el primer Estat-nació a formar-se, no seria també el primer a desintegrar-se. I penso ara que així serà. Conflueix per a això l'acció de dos factors. En primer lloc, la intervenció d'Espanya, que deixa sota mínims el seu prestigi i impedeix que pugui oferir un projecte creïble i atractiu de vida en comú. I, en segon terme, la deriva independentista de la societat catalana, que fa que l'únic debat que tingui avui sentit no sigui el del pacte fiscal, sinó el de l'autodeterminació o independència. Fa poc, Francesc-Marc Álvaro em va apuntar aquest paral·lelisme: 1898, consolidació del catalanisme polític; 2012, consolidació de l'independentisme. Té raó.
Per tant, l'encertes quan dius que mai no hem sortit del 98. Seguim "sin pulso", com en el seu moment va sentenciar Francisco Silvela, d'estirp afrancesada i mare francesa, agut i amarg. I, igual que llavors, els espanyols no s'adonen de la profunditat de la crisi. És llegenda que, la tarda en què es va conèixer la notícia del desastre de Cuba, la gent es va anar als toros. Avui seguim enredats en picabaralles grolleres. Però ara és encara pitjor que ahir, malgrat el nostre enorme avantatge en béns materials: no s'entrelluca capacitat de reacció alguna. Per no tenir, no tenim ni una generació del 98. Ja no tenim ni estètica. Abraçades".
21-VII-12, Juan-José López Burniol, lavanguardia