"Democràcia o bictadura?", José Ignacio González Faus
No hi ha errata al títol. Vol al·ludir a una dictadura duplicada, on els dictadors poden canviar segons les eleccions, i el dictador no és una persona sinó un partit; però segueix la dictadura. Una mica d'això evocaven els indignats del 15-M que ha celebrat el seu aniversari. I una mica d'això repeteix la revista canadenca Rélations que titula el seu nombre de maig: “Notre démocratie: fiction ou réalité?”.
Democràcia significa que el poble és sobirà i decideix ell. Però qui decideix en el nostre sistema? La resposta catequética seria: “El poble a través dels seus representants”. Correcte, però seguim preguntant: els nostres parlamentaris... representen al poble o al seu partit? No funcionen els partits com a petites dictadures on “el que es mogui no surt a la foto”? Qui mana és el partit, no el poble, i la democràcia ha degenerat en partitocràcia. Els partits (necessaris i antany desitjats) han assumit un paper que no els correspon: suplanten l'autoritat del poble en lloc de només representar-la. I això prescindint de qui assigna el sou als polítics: el poble que és el seu patró, o el contuberni partidari? Fa poc escrivia Ignacio Sotelo que “la fragilitat del nostre sistema democràtic radica, en última instància, en la fragilitat de la democràcia interna dels partits”. Carme Chacón reclamava més democràcia en els partits com a bandera de la seva aspiració a la secretaria del PSOE. Res a objectar, molt que aplaudir. Significa això que, d'arribar un dia al càrrec, la nostra exministra alliberarà als seus parlamentaris de la disciplina de partit? Que en cada votació els parlamentaris votaran el que els dicti la seva raó i la seva consciència, i no el que imposi el partit? Encara que això suposi perdre alguna votació i fer les coses més lentes i treballoses?...
Què ens exigiria avui una democràcia real? Una llei electoral menys bipartidista, llistes obertes en les eleccions, fi de la disciplina de partit, sou dels polítics no assignat per ells i control popular de la despesa pública. Permeti-se'm en aquest context lloar la nova “llei de transparència” per tèbia que sigui: és curiós que mesures “d'esquerres” (com els impostos als més rics i aquesta llei) les hagi pres un govern de dretes. Això posa en relleu fins a quin punt el “esquerranisme simbòlic” i el “socialisme assistencial” de Zapatero es quedaven curts.
21-VII-12, José Ignacio González Faus