"L’oligarquia", Juan-José López Burniol
Fa uns dies, se'm va preguntar -en el curs d'una tertúlia televisiva- si creia que es constituiria una comissió parlamentària per investigar el desastre de Bankia. La meva resposta, gairebé paraula per paraula, va ser aquesta: "Mentre l'establishment controli la situació, no; si perd el control de la situació, sí; qui integra l'establishment?: la cúpula dels partits de dretes i d'esquerres, la cúpula financera i la cúpula sindical (vaig ometre llavors, per la imprecisió de tota intervenció oral, els mitjans de comunicació); i pot l'establishment perdre el control de la situació?: només si Espanya és intervinguda com a país".
Passats els dies, em ratifico en aquesta resposta, que crec encertada, en posar l'accent en un dels trets més característics de la història d'Espanya dels dos últims segles: l'existència d'un nucli social que ha preservat a les seves mans el control del país, utilitzant el poder en el seu benefici exclusiu i prescindint d'un autèntic projecte nacional, integrador per obert i eficaç per liberal. Dos observadors lúcids van expressar aquesta idea amb claredat i precisió. Així, Manuel Azaña es va referir amb duresa als que "fa segles que estan acampats sobre l'Estat"; i Jaume Vicens Vives va escriure que, a excepció d'algunes regions perifèriques, a la resta d'Espanya no va sorgir -durant el segle XIX- una "burgesia moderna com a classe social diferenciada", raó per la qual "l'aristocràcia (terratinent) continuava sent l'espina dorsal del país". No és estrany que Vicens conclogués que, atesa "la falta de personalitats que abordin la política des del punt de vista de l'interès nacional", és a dir, de tot Espanya i no només del grup que usufructua l'Estat en benefici propi, "de totes les grans nacions sorgides del Renaixement, Espanya és l'única que es va preguntar si existia".
Aquesta aristocràcia -resident a Madrid i establerta a gairebé tot Espanya (a començaments del segle XX i només a l'Espanya meridional, 11.000 grans propietaris posseïen 6.900.000 hectàrees, mentre que 6 milions de camperols posseïen menys d'una hectàrea cada un)- es va imbricar aviat en el món financer, que al seu torn va assumir bona part del tarannà i dels modes de vida d'aquella aristocràcia (només cal veure l'afició de l'elit dels negocis madrilenya per les grans finques rústiques i per la cacera, almenys de paraula). Així mateix, aquest grup terratinent-financer ha disposat, des del començament, d'una intendència -jurídica i econòmica- de qualitat, integrada per professionals distingits i pels cossos d'elit de l'Administració de l'Estat, que han estat la font de la política, i que, en constituir una meritocràcia reclutada en bona mesura per oposició, han estat un limitat però eficaç ascensor social, que en moltes ocasions ha injectat saba nova -via matrimoni- al grup social dirigent. Sense oblidar els alts oficials de l'exèrcit, sempre necessaris per mantenir l'ordre en temps de crisi, i els amos dels mitjans de comunicació, decisius per orientar l'opinió pública en una societat de masses.
No s'ha de desdenyar, per arcaic que pugui semblar, aquest nucli de poder politico-financer-funcionarial-mediàtic que sovint es designa -per abreujar- com a Madrid. La seva capacitat d'adaptació als canvis socials és enorme. Controlava la situació quan Madrid era la capital administrativa d'un país amb la riquesa en altres llocs, i la continua controlant avui, quan, després del procés de transformació consumat durant el franquisme, Madrid s'ha convertit també en la capital financera d'Espanya. L'única novetat -i no petita- que presenta la situació actual respecte a la precedent és que, amb l'Estat autonòmic, s'han consolidat en algunes capitals autonòmiques sengles grups político-financers-funcionarials-mediàtics locals, fins ara interrelacionats amb el nucli central madrileny, però que es poden posar a volar pel seu compte així que percebin que el risc de fer-ho és menor que els avantatges que la volada pot provocar.
En qualsevol cas, aquests nuclis de poder han actuat durant els últims anys -salvant totes les excepcions que s'hagin de salvar- amb un excés tan evident i tan groller que la seva aventura ha acabat amb la intervenció d'algunes de les entitats financeres a través de les quals perpetraven a tot arreu els seus negocis. Si Espanya tingués empenta, el que ha succeït -per exemple- amb l'ignominiós desastre de Bankia hauria de portar al grup social que ha protagonitzat la destrossa les mateixes conseqüències que el 23-F va tenir per a l'exèrcit: vacunar-lo per sempre contra l'excés comès. Però és difícil que això passi. No s'aprecien canvis d'actitud en els protagonistes de la barrabassada: els de sempre continuen com sempre. Ah!, i la culpa -segons diuen- és de tots... És fantàstic: el que va començar sent un desorbitat deute privat -acumulat pels uns amb la tolerància dels altres- ha acabat sent un enorme deute públic que haurem de pagar a escot, per allò que la culpa és també de tots. En fi, que no hi ha paraules.
30-VI-12, Juan-José López Burniol, lavanguardia