"Televisió inofensiva, però tòxica", Sergi Pàmies
Els sentiments que provoca l’estrena de Todo el mundo es bueno (Telecinco) ens retornen a la memòria de les antigues fires de poble o d’extraradi urbà, quan arribaven aquells envelats sòrdids amb cabres de cinc potes envasades en formol, gegants de l’halterofília tatuats fins a la llengua i monstruoses dones barbudes de mirada morfinòmana. La motivació per acostar-s’hi sumava una inconfessable morbositat infantil i un sentit low cost de l’aventura.
La televisió ha readaptat aquest gènere de la vergonya monstruosa. Hi ha posat molta llum, escales de musical per lluir talons, unes dosis inhumanes d’aplaudiments, molt entusiasme artificial i un argument d’espectacle que combina elements d’El semáforo i de Tú sí que vales. De fet, sembla que el programa hagi aprofitat els concursants descartats d’altres càstings i escabetxades per alimentar una escaleta d’intrèpids aspirants que poden optar per: a) ser denigrats amb simpatia i dignitat o b) ser denigrats sense simpatia ni dignitat.
Pilar Rubio i José Corbacho en són els presentadors. Com és lògic, s’han d’empassar molts escrúpols i principis i protegir-se darrere una barrera de sarcasme gestual que minimitza l’ona expansiva del producte i que els ajuda a mantenir una professional distància de seguretat. Concentrats en el paper d’estranya parella (Rubio ja va provar una fórmula semblant al fracassat XXS de Cuatro), aconsegueixen suportar l’experiència sense patir una crisi d’identitat.
La mecànica del bunyol: concursants majoritàriament friquis que, durant dos minuts, ho han de fer prou bé per no ser eliminats per un públic que els amnistia o condemna amb un comandament a distància que actua com el polze romà dels temps dels gladiadors. Molt editat per poder-hi afegir efectes especials que, en teoria, haurien de millorar-ne el resultat final, farcit d’esquers que n’allarguen el metratge per encabir blocs de publicitat, el programa és una catàstrofe simpàtica però catàstrofe al capdavall.
La matèria primera amb què treballa, però, tindrà una gran acceptació en els circuits de reciclatge audiovisual especialitzats en befes primàries, consistents a riure’s de gent prou insensata (o desesperada) per arriscar-se a fer el ridícul després d’haver perdut, si és que alguna vegada en van tenir, la vergonya. Per sort, només és un programa de televisió i, per tant, tot queda en l’àmbit de l’entreteniment inofensiu. Inofensiu però tòxic, que quedi clar.
27-VI-12, Sergi Pàmies, lavanguardia