"El rescat", Xavier Vives

La línia de crèdit europea al FROB per 100.000 milions d'euros per capitalitzar a un segment de la banca espanyola és una notícia mixta. És bona perquè indica que l'àrea euro intenta frenar l'augment de la fragilitat en la banca espanyola en un context en què el mateix euro està en qüestió. Espanya no podia aixecar el capital necessari per netejar els balanços compromesos en el sector bancari danyat per l'eclosió de la bombolla immobiliària. Ara es paga la cadena d'errors en el tractament de la crisi financera: negació, dilació i creença en la fórmula miraculosa de fusionar entitats amb problemes perquè d'allí sorgís una entitat sanejada. Tampoc va ser encertat requerir més i més capital a les entitats, com a esperó perquè es fusionessin, quan lo necessari era netejar d'actius tòxics els balanços problemàtics perquè el crèdit tornés a fluir. Quan es va llançar el FROB, en el 2009, Espanya estava en disposició d'aixecar el capital necessari (amb un màxim proper a 100.000 milions d'euros) per sanejar el sistema. No es va fer, malgrat els advertiments des de l'exterior.

El rescat, no obstant això, s'ha plantejat malament, ja que s'ha donat un préstec a Espanya i no s'ha proporcionat directament a les entitats amb problemes. El préstec a Espanya incrementarà el nivell de deute públic en deu punts del PIB i complicarà els objectius de dèficit perquè s'hauran de pagar interessos. És a dir, el préstec dóna robustesa a la banca però la hi lleva al sobirà. De fet, el préstec reforça el vincle entre risc sobirà i risc bancari, ja de per si mateix molt elevat. Aquest vincle ha augmentat amb els préstecs de liquiditat extraordinaris del BCE usats en part per la banca per adquirir deute públic espanyola mentre les entitats estrangeres desfan posicions.

El rescat fragmenta el sector bancari a Europa mentre es parla de “unió bancària” per salvar a l'euro. El capital hauria d'haver anat directament als bancs amb problemes sota supervisió europea. Així es trencaria el cercle viciós entre risc sobirà i risc bancari, millorant la posició d'Espanya, i es contribuiria a integrar el mercat financer europeu. El control passaria a mans europees i el contribuent recuperaria la inversió quan l'economia i la banca es recuperin. Aquest sí hauria estat un principi d'unió bancària europea, consistent en un regulador integrat i un sistema de segur dipòsit i de resolució d'entitats europees que cobrís almenys a les entitats sistémicas i a les que tinguessin operacions transfrontereres.

El rescat als bancs a Espanya ha estat una ocasió perduda per avançar cap a la unió bancària i molt probablement augmentarà la fragilitat del sobirà. Mal negoci per a l'eurozona.

14-VI-12, Xavier Vives, lavanguardia