"De vassalls a ciutadans", Alfredo Pastor

Al Cantar de mio Cid hi ha un vers terrible. Fa referència al Cid: “¡Dios, qué buen vasallo si oviesse buen señor!”, diu el poeta, que no ignora –m’explica l’amic Ernesto Carratalá– que el Cid és un bon vassall; el que li desitja és que trobi un bon senyor. El que és terrible d’aquest vers és que ressona al llarg de la nostra història i sembla que els ecos arriben fins avui. És veritat que no hem tingut gaire sort amb els senyors: sense anar més lluny, els qui durant l’última dècada van tenir la possibilitat, i fins i tot l’obligació, de conduir els assumptes del país amb bon criteri –que no és el mateix que el càlcul electoral o el del benefici econòmic– i amb prudència –que no s’ha de confondre amb la cautela– no han estat a l’altura de les circumstàncies. Però no és pas menys veritat que el poble pla, en preferir –potser perquè es tractava d’una relació més personal– la fidelitat al senyor que el compromís amb idees menys tangibles, com la ciutadania, ha perpetuat una relació que va tenir la seva raó de ser en un món que ja no existeix i es va convertir en una caricatura.

Així, hem investit dels atributs del senyor feudal els qui no ho eren. El nostre segle XIX és una història de faccions, civils, militars o religioses, les figures centrals de les quals són els cabdills. Durant la Restauració són els cacics els que, rere l’aparell formal de la monarquia parlamentària, reparteixen favors i subministren vots i, com escrivia no fa gaire López Burniol, converteixen la democràcia en una pantomima.

Avui, els qui volen desenvolupar una activitat política, i fins i tot els qui aspiren a accedir a càrrecs institucionals en organismes pretesament independents, han de jurar –o almenys prometre– fidelitat a un partit, del qual dependrà la seva sort. El partit, organització a l’ombra de la democràcia, sense obligació de retre comptes a ningú, serà el que calibri el neòfit, el promocioni, el castigui, sense apel·lació possible, o el premiï. El mal és que els premis surten de les institucions de l’Estat, i fins i tot d’algunes organitzacions privades, i aquest vici es troba a l’origen de la situació que vivim actualment.

D’una banda, en no haver transcendit l’àmbit de les relacions de dependència personal, tenim el mal costum de tractar amb menyspreu tot el que és institucional, ja que continuem pensant que el poder real està en mans dels individus. D’altra banda, l’accés a aquestes institucions ha passat a ser vedat exclusiu de la maquinària dels partits, que es reparteixen els càrrecs i els fan servir, tant per desfer-se d’una persona incòmoda com per premiar una vida de servei, no tant al país com al partit. El mal no és que els afavorits no tinguin prou mèrits per al càrrec, ja que de vegades en tenen de sobres, sinó que aquests mèrits no han estat el criteri principal de selecció. Aquesta pràctica ha contribuït al desprestigi de les nostres institucions, i no és pas estrany que, en temps difícils com els actuals, els seus responsables no hagin estat a l’altura i que, per tant, ens sentim desemparats davant la mirada escrutadora dels nostres socis i creditors.

Aquesta destrossa general ens dóna –al marge de l’habitual exigència de responsabilitats– una oportunitat que no s’ha de desaprofitar. No es tracta, naturalment, de renunciar a l’exercici de virtuts com la fidelitat o la lleialtat, sinó d’estendre aquest exercici a la comunitat sencera, al país; de comprometre’ns, lliurement però de debò, amb les institucions de què nosaltres mateixos ens hem dotat. Aquestes institucions són una via indispensable per a la pràctica de la ciutadania en societats com la nostra, i qualsevol de nosaltres els pot demanar comptes, cosa que no és possible ni amb la màfia, ni amb els cacics…, ni amb els partits. Aquest compromís inclou l’obligació de contribuir amb vigilància que a aquestes institucions accedeixin els qui hi puguin exercir més bé la seva funció, vinguin d’on vinguin, perquè cal tenir present que, amb institucions ben governades, aquí i fora d’aquí, no seríem on som.

En resum: si, tal com sembla, no hi ha senyors, deixem de comportar-nos com si fóssim vassalls i convertim-nos en ciutadans lliures.

3-VI-12, Alfredo Pastor, professor del IESE, lavanguardia