"La intel.ligència domesticada", LLuís Duch & Albert Chillón
Almenys des que Émile Zola va signar el seu llegendari “J’accuse…!”, amb motiu del cas Dreyfus, l'estament intel·lectual va exercir una punxant labor de vigilància dels poders terrenals i celestials del món, i de crítica dels seus excessos. Heterodoxa, dissident i rebel, d'acord amb Albert Camus, l'anomenada intelligentsia va constituir una elit de l'esperit que va reclutar els seus membres en mitjans artístics, polítics, periodístics i fins a religiosos. De Zola a Noam Chomsky passant per Karl Kraus, Arthur Koestler, George Orwell, el citat Camus o Hannah Arendt, intel·lectuals de molt vària estirp van procurar orientació i criteri a la societat civil, en un segle assenyalat per la puixança del sistema tecnològic i burocràtic, i per l'auge d'autoritarismes i totalitarismes cada vegada més ominosos.
Malgrat els notoris errors que va cometre –aquí està el seu estentori silenci davant el malson stalinià, per exemple–, la intelligentsia va beure en els manantials de les humanitats i en els de les ciències socials, la fertilitat crítica de les quals tendeix a ser avui agostada per l'economicisme imperant. La casta intel·lectual va ser, en suma, un dels més fecunds fruits de l'humanisme i de
la seva tradició plural, alhora oriental i occidental, judeocristiana i grecollatina, moderna i il·lustrada. I tant els seus pertrets culturals com el seu tarannà emancipador i cosmopolita –molt sensible a horitzons utòpics–, el seu compromís amb el bé col·lectiu i, en fi, la seva encesa vindicación de la irreductible dignitat dels individus i de la seva integral virtut (areté), emanen de tal patrimoni.
Durant l'últim segle, la intelligentsia ha freqüentat, a més, els púlpits i tribunes que li ha brindat el periodisme de multituds –alguns dels mitjans de les quals actuen com a “intel·lectuals col·lectius”, en dir de Aranguren–, a més d'altres òrgans de difusió més exclusius encara que influents, com a Revista de Occidente, The Masses, Combat o Les Temps Modernes. Amb tot, el seu vincle amb la indústria cultural ha estat ambivalent, ja que aquesta s'ha mostrat procliu a suplantar la cerca de la veritat, la bellesa i el ben –pròpia de l'art i del pensament– per la massificació que per sofisticades vies promou. En comptes de l'autèntica igualtat en la diferència, la societat de l'espectacle ha fomentat l'igualitarisme populista; en comptes dels ideals emancipadors i universalistes, el narcisisme identitari; i en comptes de la raó i el judici, l'abús acrític del prejudici, l'emocionalisme i la demagògia.
A la domesticació de la intel·ligència ha ajudat molt, a més, aquesta “barbàrie de l'especialització” que Ortega va denunciar a La rebelión de las masas: el reemplaçament de l'intel·lectual humanista per l'expert en la seva sola especialitat, aliè i fins a hostil al que es pensi o succeeixi extramurs. Aquesta patologia ha esdevingut en pandèmia en les últimes dècades, tant que la mera racionalitat productivista i instrumental ha arraconat la raó i la saviesa. Aclaparats per l'esperit d'aquest temps –encara que corresponsables del seu mutisme i inanitat–, els intel·lectuals d'antuvi s'han tornat avui dia en experts, a imatge dels seus iguals tecnocientífics. I el seu compromís amb la res publica, d'inequívoca arrel il·lustrada, ha esdevingut en reclusió en els seus nínxols d'activitat, i en un notori desistiment de la política rectament entesa –dels assumptes de la polis– en benefici de l'esteticisme trivial, de l'etnicisme tribal i de l'erm eticisme, avui tan en voga.
A lloms de semblant banalització –tan avantatjosa per als genuïns poders que mouen els fils rere les bambalines–, la indústria mediàtica ha promogut així mateix una nodrida casta d'intel·lectuals orgànics i opinadors cortesans, prostrada davant els altars de l'establishment. Alletades per la partitocràcia i els seus satèl·lits, venals i submisses, les tribus que la componen han crescut en un sistema mediàtic i cultural subjugat per l'ortodòxia imperant, i avui no dubten a atribuir la fallida en curs a la ciutadania –i a exculpar als seus autors veritables, en la mà dels quals mengen. A canvi, és clar, de prebendes i sinecures; de prosperar en camarilles i confraries; i de grimpar una piràmide de domini que sol condemnar l'heterodòxia i el mèrit, i premiar l'ortodòxia i la inepcia.
Una seriosa dolència afligeix a aquest país, bona part dels intel·lectuals del qual i opinadors amb púlpit en plaça s'obstinen a elevar a un entrenador i a un cuiner als altars del pensament i de l'art. Guardiola i Adrià són persones lloables en els seus camps, sens dubte, encara que no ho sigui l'embull polític i mediàtic que els pinta com a ídols de multituds, exemplars arquetips per als ciutadans. Un embull molt donat a suplir la crítica i la reflexió per la mistificació, sigui miop o interessada; a desnonar les humanitats i els sabers crítics en honor del salvatge economicisme; i a menysprear els ideals d'emancipació, d'arrel il·lustrada i universalista, en favor de les “religions de substitució” que condeixen en les aigües regirades de la gran mutació en curs, quan l'obcecada adoració als respectius cultes –siguin la tecnologia, la identitat o els diners– contribueix a arruïnar les fràgils conquestes de la democràcia i la Il·lustració. I a donar gat per llebre a la ciutadania, just quan més li urgeix el pensament lliure.
25-V-12, Lluís Duch, antropòleg i monjo de Montserrat, & Albert Virolat, director del Màster en Comunicació, Periodisme i Humanitats de la UAB, lavanguardia