"Els viatges de Dívar", Màrius Carol

La targeta de crèdit del president del Consell General del Poder Judicial, una de les altes institucions de l'Estat, aguanta el que li tirin, entre altres coses perquè la paguem entre tots. Carlos Dívar es veu que tenia molt treball a Puerto Banús (Marbella) i durant un parell d'anys ha hagut d'anar-hi no menys d'una vintena de vegades, allotjant-se en hotels de luxe i sopant amb una altra persona en els millors restaurants de la Costa del Sol. Els assumptes d'Estat havien de ser suficientment importants per no reparar en les despeses: ja va escriure Èsquil que un Estat pròsper honra als déus.

Els viatges de Dívar (sona a títol de clàssic castellà) han estat objecte d'una tempesta en la institució que presideix i un dels seus col·legues, José Manuel Gómez Benítez, va demanar la dimissió després de denunciar-lo "per un delicte de malversació de cabals públics sabent que no concorrien els elements del tipus penal", i altres quatre vocals s'han posat del seu costat. El sorprenent és que en el ple extraordinari en el qual Dívar havia de donar explicacions, altres set vocals van demanar que qui dimitís fos Gómez per la denúncia d'alguna cosa que ell sap que no és delicte.

La sessió de tan alta institució de l'Estat va ser d'estat, però de nervis. Acusacions creuades, males maneres, amenaces d'actuacions... La premsa esperava a la sortida, però el president en dubte no va fer cap comentari. Abans ho havia deixat ben clar als seus col·legues en el fragor dels embats: "Ni dimitiré, ni donaré explicacions". Quan els guardians de la democràcia fugen de la paraula és que tenen frases que amagar o paràgrafs incapaços d'explicar. En aquests casos sempre s'és a temps de demanar perdó, encara que s'interpreti com a debilitat o com a error. O com les dues coses alhora.

28-V-12, Màrius Carol, lavanguardia