"Bankia: mentides a preu d’or", Cristina Sánchez Miret

Bankia s'ha desplomat sobre ella mateixa. Encara que tothom que ho havia de saber tenia clar feia molt temps que era un castell de cartes, ha calgut vent de fora per destapar l'engany. Rodrigo Rato, el president de l'entitat, ha sortit amb el cap alt; malgrat el forat declarat i el no declarat.

A les imatges, no sembla ni preocupat, ni trist, ni tampoc que pensi que ha fet un mal treball o que no ha donat la talla. Al contrari. De fet ha d'estar decebut de no haver pogut fer-ho més llarg: a aproximadament 6.400 euros al dia, val la pena posar ofici per mantenir-se en el lloc i ha de maleir –malgrat el gran pessic que suposa– que la seva indemnització no sigui de les de fa –com aquell que diu– dos dies.

Com s'explica el reguitzell de disbarats en milions d'euros –no de pessetes– que surten a la llum en forats i en sous als bancs i a les caixes ajudats i a la mateixa administració pública? No parlo de xifres d'abans de la crisi, o dels primers temps en què aquesta es negava, d'altra banda igualment obscenes, sinó de les més recents –del 2010, 2011 i 2012– quan és evident que aquesta durarà i que és més que profunda. Com és possible que aquestes quantitats se sostinguin amb diners públics en època de retallades?

La crisi actual no l'ha provocat l'esclat de la bombolla immobiliària i/o els actius tòxics o qualsevol altra variable de l'explicació a l'ús en les teories econòmiques. Els elements que es contemplen són només els que han permès que s'aixequés la catifa per poder veure la brutícia, en fer-se insostenibles els tripijocs alimentats des de i/o amb les institucions polítiques democràtiques per a més glòria del sistema i per al creixement i l'acumulació de la riquesa d'uns quants –cada vegada més, però, en definitiva, ben pocs– escollits.

La crisi l'ha provocat la mentida institucionalitzada i l'acceptació en els cercles de poder de l'ús per a l'enriquiment personal d'institucions públiques, pseudoprivades o públic-privades. Robatoris que s'han produït i segueixen produint-se sense nocturnitat ni traïdoria, de forma legal, alegal o il·legal; però en tot cas, sota la vigilància atenta de tots els òrgans de control democràtic dissenyats precisament per evitar-los.

13-V-12, Cristina Sánchez Miret, sociòloga, lavanguardia