"Solucions privades per a problemes públics", Ignacio Arroyo Martírnez

Amb quina legitimitat pot una corporació municipal, provincial, autònoma o estatal, endeutar el pressupost de cinc o deu quinquennis successius? El vot que vam donar els ciutadans permet als triats endeutar les arques públiques per períodes que van més enllà del mandat pel qual van ser triats?

Si del sector públic descendim a l'àmbit privat, als subjectes que es troben en situacions concursals, el dret privat imposa les solucions següents. Congelació del deute per interessos, destitució i nomenament de nous administradors, aprovació d'un conveni amb efectes remisoris i dilatoris, i obertura d'una peça separada per qualificar si a aquesta situació s'hi va arribar de manera fortuïta, culpable o fraudulenta, i consegüent depuració de la responsabilitat dels administradors.

No obstant això, el diagnòstic i la solució canvien radicalment quan, afrontant la mateixa situació, els seus protagonistes són els polítics i els estats. Primer, no es reconeix la situació, o es retarda intempestivament. Segon, no es qualifica com a concurs. Tercer, ni es congelen els interessos ni s'anticipen els venciments. Quart, no es substitueix necessàriament als governants, ni tampoc s'intervenen les operacions. Cinquè, la solució per la llera del conveni no sol contemplar la rebaixa dels crèdits. I sisè, mai fins al moment s'ha jutjat la possible culpabilitat i molt menys la responsabilitat personal i patrimonial dels administradors governants. Serà que els administradors públics són de naturalesa diferent de la resta dels mortals?

És cert que les despeses i l'endeutament públic han estat sens dubte excessius però, al marge de les corrupcions, van anar en benefici de tots. Tots, públics i privats, ens hem beneficiat dels excessos, i tots hem de contribuir a retornar-los, però és inadmissible que paguin justs per pecadores. Perquè no podem admetre que s'apliquin diferents remeis per pal·liar problemes idèntics. Solament perquè es canvia la nomenclatura. De vegades ens volen privats. De vegades ens volen públics. Quina casualitat. Solament quan ens necessiten.

9-IV-12, Ignacio Arroyo Martínez, catedràtic UAB, lavanguardia