"Amnistia i justícia", Antonio Durán-Sindreu Buxadé

L'amnistia fiscal aprovada pel Govern està suscitant tota mena de comentaris i crítiques. És indubtable que l'Estat necessita de forma imperiosa majors recursos i que la càrrega fiscal que globalment suportem és realment molt alta.

Però per poc que meditem, coincidirem que el perfil del contribuent beneficiat per l'amnistia és el d'aquell ciutadà de renda alta que té els recursos econòmics suficients per invertir rendes no declarades fora del control de l'Administració. Per contra, el perfil del contribuent que compleix les seves obligacions és el d'aquell ciutadà que té les seves rendes controlades per l'Administració o que suporta un calvari d'obligacions que dificulten el normal funcionament de la seva empresa. Es tracta de contribuents, especialment en el cas de les empreses, que han hagut d'acceptar sense queixar-se totes les obligacions que se'ls ha imposat: des de la presentació telemàtica de declaracions, passant per les notificacions electròniques, fins a l'obligació de documentar les operacions vinculades i un llarg etcètera que en res incentiva a l'emprenedor i a l'empresari en general; contribuents que en la seva majoria estan convençuts que no paguen més impostos els qui realment més guanyen i que confiaven en la lluita contra el frau; treballadors, empleats, directius i altres contribuents que són més pobres o menys rics des del febrer passat perquè el Govern va considerar que la forma més justa de repartir l'esforç impositiu que les circunstències imposen era augmentar l'IRPF. I contribuents, en definitiva, que contemplen atònits i amb indignació que qui no ha declarat pugui ara regularitzar voluntàriament pagant el mòdic tipus del 10% sense necessitat que els diners no declarats que es refugien en algun recòndit lloc fora de les nostres fronteres es repatrii. Aquesta és la realitat. Cap consideració per qui ha complert i totes les facilitats per qui no ho ha fet.

I la Constitució és molt clara: tots estem obligats a contribuir d'acord amb la nostra capacitat econòmica. Els impostos són una obligació constitucional i la seva recaptació es destina a finançar els serveis públics, les prestacions socials i, en termes generals, la despesa pública irresponsablement gestionada, per cert, pels nostres polítics. Però els impostos són, també, un haver del que tenim com a ciutadans per finançar un Estat més just. Des d'aquesta perspectiva, una amnistia com la que es proposa vulnera, en la nostra opinió, el principi constitucional d'igualtat i xoca frontalment amb els principis impositius que proclama la nostra Carta Magna.

Sigui com sigui, la veritat és que la decisió s'ha centrat a optar entre el pragmatisme fiscal o la justícia tributària. I el Govern, sens dubte, ha optat pel pragmatisme en detriment de la justícia.

7-IV-12, Antonio Durán-Sindreu Buxadé, president de la AEDAF i professor de la UPF, lavanguardia