—Crec que el millor record que tinc és el fet d’haver nascut en el si d’aquesta família, perquè sempre vam fer molta colla. Els meus pares —ma mare és francesa— es van conèixer a Anglaterra estudiant i, quan es van casar, es van instal·lar ací. Ella no hi coneixia ningú. L’Espanya d’aleshores era molt diferent de la França d’aleshores. I el meu pare tenia una colla d’amics que no tenien res a veure amb el que li correspondria, tot tenint en compte el tipus de família a la qual pertanyia. Això va fer que tinguérem una infantesa molt hippy, d’anar d’ací cap allà. Els meus pares tenien amistats que eren cultes, que pertanyien a la intel·lectualitat, i això crec que ens ha aportat una perspectiva potser diferent respecte del tipus de família on hem nascut. El cercle d’amistats dels nostres pares ens han permès tindre una mentalitat més oberta.

—Quin tipus d’educació van rebre? Vostè és l’única dona dels germans. Va rebre el mateix tracte que ells?

—Sí, per descomptat, a tots ens han donat les mateixes oportunitats. Mon pare havia estudiat als jesuïtes, però de bon començament, a casa, els pares van tindre clar que estudiaríem al Liceu Francès. En primer lloc, perquè això ens obria al món. En segon lloc, perquè en aquella Espanya franquista, l’educació reglada que es proporcionava era la que era. Als meus pares no els va passar pel cap dur-nos als jesuïtes o al Jesús i Maria. Crec que els meus pares tenien —i ma mare continua tenint— un vessant intel·lectual i una curiositat que els va donar una perspectiva diferent de l’habitual, que seria estudiar administració i direcció d’empreses, posar-te a dirigir el negoci i estiuejar a Benicàssim o Xàbia. Els meus pares van fugir de tot això.

—D’aquelles inquietuds del seu pare, Álvaro Noguera (1936-2006) va nàixer Estudio S.A., que alhora va donar peu a València Cinema, un espai on, en plena transició democràtica, van actuar Ovidi Montllor, Labordeta, Pi de la Serra... Vostè ho recorda tot allò?

—Clar que sí, perquè ens hi portaven a veure les actuacions. Al meu germà Álvaro i a mi ens posaven al final de la sala, on hi havia una espècie de banc més alt, perquè, així, si passava alguna cosa, nosaltres restàvem resguardats. Ho recordo perfectament tot allò, també que hi havia cançons que tenien prohibit cantar. Aleshores, l’artista tocava la música i la gent la cantava.

—València Cinema també va patir els atacs de la ultradreta. Com ho va viure allò, la seua família?

—Això fou quan es passaren ja al carrer de Quart. Quan es va fer el Teledeum d’Els Joglars, si no ho recorde malament, llançaren una bomba. Allò ho vivíem malament, clar, però mon pare i ma mare no van defallir, perquè tenien molt clar que, a falta de cultura pública, calia impulsar espais com aquell des de la iniciativa privada. Estudio, de fet, era una societat anònima i, cada volta que els prohibien fer un espectacle públic, feien una ampliació de capital. Aleshores, el preu de l’entrada era l’equivalent a l’ampliació de capital. Els espectadors esdevenien, per tant, socis. La qüestió sempre va ser poder continuar aquella iniciativa. Utilitzaven sistemes out of the box, com diuen els anglesos.

—Al marge de les qüestions empresarials i financeres, el seu pare va participar, durant la transició, en la Comissió de Transferències, i també en la creació de la Unitat Democràtica del País Valencià (UDPV), un partit de dretes però de tarannà valencianista. Com fou tot allò?

—Mon pare militava en la UDPV abans que Franco morís, perquè ell tenia inquietuds polítiques molt evidents. Era un home de dretes, un demòcrata cristià. Ell tenia una preocupació evident pel país. Volia fer país i desenvolupar-lo. Tot això, a casa, es vivia amb naturalitat, perquè era el que havíem vist. Arribava el cap de setmana i mon pare ens pujava al cotxe i deia: «Anem a conèixer el País Valencià!». I cap amunt i cap avall. Perquè per a mon pare era important que sabérem on vivim i com era el nostre territori.

—I com van viure la batalla de València a casa?

—Fatal, fatal. Clar, a València Cinema venien tot d’artistes catalans i, per extensió, nosaltres ens vam convertir en «els catalanistes». Tot allò que va passar es va crear artificialment per generar un confrontament entre valencians. Allò no feu altra cosa que fer-nos anar endarrere, en lloc d’anar cap endavant.

—Diria que el seu pare era una figura atípica?

—No ben bé, perquè entre l’empresariat d’aleshores ell no estava a soles. Eren una minoria, que va ser capaç de crear la UDPV. Hi havia Francesc de Paula Burguera, Ximo Maldonado, Ximo Muñoz Peirats. Ara, d’això, no en queda res. Mon pare sempre deia que aquella frase de Joan Fuster, que «el País Valencià serà d’esquerra o no serà», va ser un error, perquè va sentenciar una sensibilitat política que, potser, hi haguera contribuït.

—Fou allò una oportunitat perduda?

—Absolutament. Crec, de fet, que la democràcia cristiana, en general, a Espanya, va ser una oportunitat perduda. Perquè hi havia una gent que, com mon pare, eren de dretes, però tenien una preocupació per la societat i, a més, tenien una sensibilitat valencianista. I això ara mateix no existeix.

—A hores d’ara, vostè és la cara visible de Libertas 7, des d’on gestionen el negoci familiar. Com explicaria a què es dedica la seua família?

—La meua família i la nostra empresa es dediquen al mateix que es dedicaven quan la va fundar el meu avi: fem promoció immobiliària i inversions financeres. A partir d’ací, ho podem declinar de formes diferents. Des de 1946 ens dediquem a fer promocions en el sector immobiliari, especialment en els barris perifèrics de la ciutat. Just anit vam organitzar una jornada dins la secció jove d’Etnor en què ens vam reunir amb gent jove per parlar d’habitatge, perquè ells ens explicaren com ho veuen i perquè nosaltres poguérem explicar com ho vèiem nosaltres. Perquè, sovint, es mira els promotors com els roïns, els especuladors... i això no s’ajusta a la realitat. Els vam explicar per què es produeix la situació que tenim ara.

—I per què es produeix?

—Hi ha diversos factors. En primer lloc, hi ha la malaurada frase aquella que diu: «Espanya serà un país de propietaris i no de proletaris». Això és una animalada. Es van dedicar moltíssims diners públics de les nostres butxaques a promocionar l’habitatge de promoció oficial que s’ha acabat venent. No es va fer, com hauria estat desitjable, un parc públic d’habitatge que es pogués llogar i no es pogués vendre.

En segon lloc, hi ha molt poc sòl disponible. D’una banda, València té un pla d’ordenació urbana que es va fer en temps de Pérez Casado. Després, només hi ha hagut pegats. D’altra banda, es troba a faltar una concepció metropolitana del territori. València no es pot pensar i dissenyar a soles, sinó en relació amb tota la seua àrea metropolitana. Això ha provocat que hi haja ineficiències en la gestió de sòl, equipaments públics o mobilitat.

També s’ha de dir que hi ha molta horta protegida. A mi, personalment, em sembla molt bé que es preserve tota l’horta que està en cultiu, perquè aquest és un patrimoni que s’ha de mantenir. Però no crec que tinga sentit preservar horta que fa generacions que està abandonada. No dic que s’haja d’urbanitzar, però, o hi ha un pla per potenciar i subvencionar allí l’activitat agrícola, o no té sentit.

En tercer lloc, hi ha un problema de mà d’obra. Ara tenim moltes expectatives en el seu procés de regularització. Esperem que aquest procés de legalització de qui ja són els nostres veïns siga positiu. No té gens de sentit mantenir sense papers gent que ja viu a casa nostra. A tots aquests elements encara cal afegir els expats, és a dir, persones que són d’altres països però que aprecien les nostres condicions de vida i se’n venen a teletreballar. Als poders públics, els correspondria analitzar tota aquesta casuística i, a partir d’aquesta anàlisi, tenir el territori ordenat per tal que els promotors puguem fer promoció immobiliària.

—Per què creu que no s’ha pensat en una visió metropolitana de la ciutat?

—No sé per què els valencians som incapaços d’entendre’ns entre nosaltres. Això ja ens passava en temps de Ricard (Pérez Casado), així que imagina’t ara que PP i PSPV no poden ni seure en la mateixa taula.

—Quines mesures s’haurien d’implementar des de l’àmbit públic per tractar de reconduir la situació?

—El problema és que les mesures s’han de plantejar en el llarg termini, perquè en el curt es poden fer molt poques coses. Primerament, jo tornaria a reformar la Llei d’arrendaments urbans, perquè això tornaria a posar pisos en el mercat. L’altre dia va vindre l’exvicealcaldessa de Viena, que és una ciutat que té un sistema molt interessant d’habitatge públic. Ho va explicar i a tots ens va semblar impecable. Ara bé, és una política que s’ha estat implementant en el darrer segle. Intentar fer això ara és impossible.

El rostre de la nissaga Noguera afirma que «la democràcia cristiana, en general, a Espanya, va ser una oportunitat perduda»| Eva Máñez. 

—Vostè és membre de la totpoderosa Associació Valenciana d’Empresaris (AVE). Com ha canviat aquesta entitat?

—És molt distint, perquè els empresaris més grans eren gent que s’havia fet a ella mateixa, que havien creat i alçat una empresa. Els qui hem vingut darrere ho hem tingut més fàcil i hem tingut l’oportunitat, a més, d’estudiar. La fornada que entra ara ha estudiat, ha fet màsters, ha estudiat als Estats Units i està preparadíssima. Crec que a AVE, des de bon començament, amb l’impuls de Paco Pons, es va fer una cosa molt bé: intentar analitzar quins són els problemes estructurals del territori. Perquè els polítics tenen visió de quatre anys. Per tant, des d’AVE sempre s’ha considerat que tenim l’obligació de tindre aquesta mirada llarga i veus expertes que ens ajuden a aportar idees. Per això des d’AVE s’han impulsat documents sobre finançament autonòmic, sobre el corredor mediterrani o sobre l’aigua. Hem fet diagnòstics que, crec, han sigut útils per al debat públic i que són, alhora, una crida als poders públics per posar-se en marxa. Crec que aquesta línia de treball que hem posat en marxa també evidencia que AVE no és només un espai en benefici de les empreses, sinó que treballem pel conjunt del territori.

—Quan vostè es va incorporar fa vint anys a AVE, probablement era l’única dona. Va notar que la tractaven amb condescendència?

—Jo venia d’una llar on m’havien educat i havia tingut les mateixes oportunitats que els meus germans. No tenia cap complex. Clar que m’he trobat amb gent condescendent, però passava d’ells i ja està. En tot cas, jo sempre he sigut molt treballadora i anava molt ben preparada a les reunions on em convocaven: llegia, m’informava, contrastava... I, aleshores, els senyors veien que jo tenia coses a aportar i deixaven de mirar-me com «la xiqueta». Pel que fa a la meua participació en consells d’administració, jo estava, sobretot, en la part financera, i allí —potser no com en el sector immobiliari— la gent era molt respectuosa. Recorde la primera volta que vaig anar al consell d’administració d’un celler i el patriarca em va dir: «Tu voldràs vi blanc, veritat?». I vaig respondre que volia un reserva de tal any. I ell va dir: «Doncs resulta que la xiqueta sap de vins!» Al remat, vaig durar més jo al consell d’administració que ell.

—La seua família va ser una de les fundadores del Banc de València. Com en van viure la desaparició, del consell d’administració del qual vostè formava part?

—Horriblement mal perquè, en primer lloc, va suposar la desaparició d’un referent econòmic. En segon lloc, perquè vam perdre molts diners. En tercer lloc, perquè per a la nostra família va ser un colp molt important. A més que, per a nosaltres, ha sigut allò de «encima de cornudo, apaleao», per tots els processos judicials que es van donar posteriorment. Nosaltres vam perdre molts diners, quin sentit podria tindre que volguérem fer-li mal al Banc si allí hi havia els nostres diners?

—Junt amb altres membres del consell d’administració, va ser jutjada per un presumpte delicte de falsedat comptable. L’any 2025 l’Audiència Nacional els va absoldre. Què va representar aquella absolució?

—El procés judicial va durar pràcticament quinze anys. Jo vaig tirar endavant perquè no pots estar pendent i condicionada al que dirà la justícia, quan la justícia és tan lenta. Tot el que va succeir va ser molt desgraciat, la veritat.

—Què es va fer malament perquè el Banc acabara com va acabar?

—Hi ha diversos factors. D’una banda, l’economia del nostre país va esdevindre completament immobiliària. Van ser uns temps en què tothom pensava que es podia dedicar al sector, com si per dedicar-s’hi no calgueren uns coneixements, un know how. I el Banc de València, com tots els bancs espanyols, va entrar a finançar les operacions de transformació de sòl. D’altra banda, en el Banc de Valencià hi hagué una concentració en el sector immobiliari més enllà del que haguera estat prudent. Clar, estàvem en una situació en què l’immobiliari era l’únic negoci que funcionava, i el Banc havia d’acompanyar els seus clients donant-los crèdit. Va ser tot com una bola de neu. Jo em vaig incorporar al consell d’administració l’any 2007 i, per a llavors, el mal ja estava fet.

S’ha de tindre en compte que el Banc de València depenia de la seua matriu, que era Bancaixa. El tema nuclear és que Bancaixa va deixar penjat el Banc de València. Absolutament penjat. Quan Bancaixa va rebre diners dels fons que dona el Banc d’Espanya per intentar reflotar els fons propis, Bancaixa va demanar aquells fons amb el balanç consolidat —és a dir, amb el Banc de València inclòs—, i nosaltres no vam veure una aguileta. Crec que, si en aquell moment haguérem tingut un reforç dels fons propis, no hauria passat el que va passar.

—Pensa, per tant, que el Banc de València podria haver sobreviscut?

—Si haguera existit la voluntat de mantenir-lo, sí. Però no n’hi hagué. Perquè no s’ha de perdre de vista que els accionistes privats, com la meua família, teníem una part molt xicoteta en comparació amb el que tenia Bancaixa. No teníem força i Bancaixa va optar per deixar tirat el Banc de València.

—Quines van ser les conseqüències de la desaparició del sistema financer propi valencià?

—Els accionistes privats vam fer tant com vam poder per intentar salvar el banc, tot cercant diners on fora. Aleshores, alguns ens van dir que els diners no tenen color. I ara s’adonen de l’error que vam cometre, perquè els diners sí que tenen color. Perquè tindre una banca pròpia, arrelada al territori, contribueix al desenvolupament de l’economia. No tindre bancs valencians ha tingut conseqüències i en continuarà tenint.

—Tornant a la seua participació a AVE, un dels seus grans èxits ha estat l’impuls del moviment Vull Corredor, a favor del corredor mediterrani, que ha estat fonamental en l’impuls d’aquesta infraestructura. Com s’explica que, a aquestes altures, l’eix mediterrani encara no estiga connectat per alta velocitat ni per ample europeu?

—Això no té gens de sentit. Jo a voltes pense que és millor que les grans infraestructures les decidira un lituà des de Brussel·les, amb criteris de retorn social i econòmic. Perquè quan són els estats els qui hem de decidir, les coses acaben com acaben.

—Tanmateix, les obres han avançat molt lentament.

—L’ampolla es pot mirar mig plena o mig buida, i jo crec que s’ha avançat moltíssim en uns pocs anys. Com diu Ximo Puig, vivim en un territori que està descosit i és molt important habilitar bones comunicacions. Tot i que el moviment Vull Corredor va nàixer amb la voluntat de transcendir el nostre territori, és cert que el corredor ha de ser una eina fonamental de vertebració del País Valencià. Disposar del corredor mediterrani serà molt important per a les mercaderies i les persones, i permetrà traslladar al ferrocarril molts productes que ara viatgen en camió. Tindrà, per tant, una repercussió molt important en termes de reducció de la petjada de carboni, més encara per a companyies tractores, com ara Ford, PowerCo o tota la ceràmica de Castelló. A banda d’això, el corredor també és un mitjà per transportar idees, cultures... En definitiva, per fomentar l’intercanvi. Quan veus un mapa nocturn de la península Ibèrica i veus la part més il·luminada, està clar quina és. I resulta inexplicable que no hi haja una bona connexió ferroviària on més densitat de població hi ha ara mateix.

—Ha comentat vostè que preferiria que un lituà decidirà, des de Brussel·les, quines són les infraestructures estratègiques que li calen a la Península. Té la impressió que als valencians se’ls escolta a Madrid?

—Evidentment que no. Però és que els valencians fem perquè se’ns escolte? Els de Madrid viuen en la seua pomada la mar de bé. El nostre problema és que no som capaços de fer que les nostres opinions s’escolten.

—Ens ha mancat fer lobby?

—Jo crec que, en primer lloc, ens han mancat líders polítics. El lideratge, normalment, ve de la política, no de l’empresariat. Nosaltres hi podem contribuir, però, en última instància, això no recau en nosaltres.

—Ens hauria anat millor amb un partit com el que son pare, i altres, va voler impulsar?

—Ho tinc claríssim això: la resposta és sí. Va ser una oportunitat perduda. Si haguéssem tingut una Convergència o un PNB, les coses haurien anat diferents. Tot això ens duu, de nou, a la batalla de València i en qui va voler separar-nos perquè acabarem renunciant a conformar un partit valencianista.

—Anem al tema del finançament autonòmic. Com veu vostè la situació, amb una proposta damunt la taula del Govern espanyol que el Govern valencià rebutja?

—Vicente Boluda, president d’AVE va donar, sobre aquesta qüestió, una opinió molt planera i molt senzilla: agafem el que està damunt la taula i, després, continuem negociant tot allò que falta. Potser els empresaris mirem les coses de forma més pràctica de com ho fan els polítics. Tinc confiança en la figura d’Arcadi España, perquè ell coneix a la perfecció quina és la problemàtica que patim ací. Confie en el seu tarannà negociador. _•

L'habitant del palau dels marquesos de Malferit 

Entrar a la seu de Libertas 7, la companyia que aglutina les diferents branques de negoci de la família Noguera, és com viatjar en el temps. El palau dels Marquesos de Malferit, construït a finals del segle XIV, és un edifici imponent, en ple carrer dels Cavallers de València. Els Noguera l’adquiriren l’any 1945 i allà resideixen. «Viure ací, en aquest edifici i en aquest barri, és un privilegi», confessa Agnès, que va estudiar història de l’art i ha dedicat moltes hores a saber més sobre l’edifici i el carrer on viu. «Després de la riuà, que afectà molt aquesta part de la ciutat, molta gent va pegar a fugir i la vida al barri es va complicar. Les coses van començar a canviar quan s’hi instal·là la Diputació i la Generalitat, i es va començar a regenerar», explica Agnès, la qual, tots els dissabtes que pot, visita el Mercat Central per fer les compres.

A més de ser residència i lloc de treball, el palau dels Marquesos de Malferit és la seu des de 2007 de L’Iber, el museu de figures en miniatura més gran del món. «Hem passat tantes hores jugant amb ells que són com de la família. Algú podria pensar que és només un joguet, però no: amb ells hem après estratègia, història... Vam passar moltíssimes hores amb el pare al voltant dels soldadets», explica Agnès. La figura d’Álvaro està molt present en la conversa. «Era molt estricte i perfeccionista. Amb ell vaig aprendre el rigor i la importància de les coses ben fetes», diu. I de la mare? «La importància de tindre una vida equilibrada». I als fills, què els agradaria deixar-los? «Que siguen persones felices i plenes, com ho he sigut jo».