Ahir, el Tribunal Suprem espanyol va amnistiar la consellera Meritxell Serret. És la primera consellera del govern del Primer d’Octubre que se’n beneficia, després d’una condemna a un any d’inhabilitació i dotze mil euros de multa per desobediència. Vist de fora, únicament és un tràmit. Vist de prop, és la primera escletxa en un mur immens d’intransigència i excentricitat que Espanya ha aguantat dret d’ençà del 2017.
I dic això perquè els moviments d’aquestes darreres setmanes, després del sever correctiu que el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va clavar el 16 de juliol, indiquen que el poder profund de l’estat espanyol –finalment!– comença a admetre que ha perdut. No ho dirà mai en veu alta, evidentment. I mirarà de dissimular tant com puga. I de trobar arguments per a fer veure que no és així sinó al contrari. El Tribunal de Comptes encara regatejarà uns mesos, segurament, potser ens espera una tardor de resistències menudes i numantines. Però després de veure les decisions adoptades amb la mesa del parlament i amb la consellera Serret –totes dues en el sentit d’aplicar l’amnistia, després de la decisió del TJUE–, comence a pensar que ara sí que la direcció ja no es podrà invertir. I que l’amnistia acabarà essent aplicada a tothom sense excepció, en una admissió implícita que el camí marcat pel borbó el 3 d’octubre, a la Unió Europea, no té cap recorregut possible.
Els espanyols ja ho podrien haver admès el juliol del 2018, quan el tribunal de Slesvig-Holstein va escriure amb totes les lletres que allò que havia fet el govern de Catalunya el 2017 no era cap delicte a l’Europa democràtica. Però van optar per no fer-ho. I la conseqüència d’això és que han calgut nou anys llarguíssims de fabricar pas a pas, davant els tribunals europeus, aquesta derrota jurídica d’Espanya i les seues institucions que ara es comença a fer evident.
És una derrota que encara no ha culminat, és veritat. Que només culminarà el dia que el president Carles Puigdemont, Lluís Puig i Toni Comín tornen amb plena llibertat. No pas perquè els altres casos siguen menors, sinó per un detall que ho canvia tot i els fa diferents: ells tres no s’han lliurat mai, no han acceptat mai que la justícia espanyola tingués cap poder damunt d’ells i ara tornaran sense que cap tribunal espanyol els haja pogut engarjolar ni un sol dia. Això –per més que alguns no vulguen saber-ne res– no es pot presentar com una simple anècdota biogràfica, perquè serà la demostració pràctica i palpable que amb la palanca de la democràcia i dels drets que tenim com a ciutadans europeus es pot derrotar Espanya i obligar-la a fer coses que no vol fer. Serà, comença a ser, una victòria monumental, històrica, i com a tal hauria de ser percebuda. Però –això no ho puc amagar– ací és on em ve el dubte.
Em ve pensant en Charles Péguy, que va ser un dreyfusard de la primera hora, dels qui es van jugar la pell quan defensar Dreyfus a França sortia car. Com tothom sap, Dreyfus va ser rehabilitat el 1906, dotze anys després de la seua infame condemna, i el 1910, quatre anys després, Péguy va escriure Notre jeunesse per constatar una cosa incòmoda: que tot comença en mística, en èpica, però acaba en política de la més simple i barata. La causa s’havia guanyat, la victòria era completa. Però aquella victòria la van cobrar uns altres, i ho van cobrar per fer una altra cosa. Tot plegat, perquè la victòria hi era, damunt la taula, però l’energia moral que l’havia feta possible s’havia evaporat pel camí. Allò que quedava del dreyfusisme ja no responia als qui havien lluitat de veritat, perquè el temps ho canvia tot.
Ací, no ens enganyem, ara hi ha el mateix perill: que la victòria arribe sencera i que el país ja no estiga en condicions ni d’acceptar-la ni tan sols d’entendre-la –que és molt pitjor i molt més greu. Que s’òbriga la porta per la qual s’ha lluitat amb tanta intensitat i tant d’encert aquests darrers nou anys i no hi haja ningú amb ganes de travessar-la. Que és una cosa que passa més sovint que no ens pensem. Entre els independentistes, també. Al Quebec, fa vint-i-vuit anys que tenen una sentència del Tribunal Suprem del Canadà que obliga el govern d’Ottawa a negociar la independència del Quebec si hi ha una majoria clara amb una pregunta clara en un referèndum d’autodeterminació. És l’instrument que havien somiat els quebequesos durant una generació, però no l’ha fet servir ningú en un quart de segle. Perquè el temps ha canviat les prioritats i les idees.
Amb tot, hi ha una cosa que Péguy no diu, però que convé no oblidar: la mística no es perd, si de cas la mística es deixa perdre. I les victòries no caduquen totes soletes, únicament caduquen quan no hi ha ningú que les reclame en veu alta i a temps.
I, en aquest sentit, diré que a mi em sembla que a Catalunya encara som a temps d’adonar-nos-en, reconèixer-ho i actuar en conseqüència. Tot això que ja passa aquest mes de juliol –i tot el que passarà en el darrer tram de l’any amb força seguretat– no és una gràcia de ningú, ni un gest de generositat del govern espanyol, ni cap regal caigut del cel de Luxemburg. És el resultat d’una feina llarguíssima, escrit a escrit, defensa a defensa, tribunal a tribunal, feta mentre molts –començant pels governs espanyols de tots els colors– afirmaven que no serviria de res. Però ha servit. Avui ja tenim esperances raonables que es confirme això.
És clar que el país està decebut, desencantat i instal·lat en una toxicitat que no cal ser grans endevins per a saber com n’és d’inútil. Però, potser per això, val la pena dir-ho ara, precisament mentre passa, i dir-ho sense pudor ni reticències. Perquè una victòria que s’entén mentre passa és una eina que et queda a la mà i pots fer servir per a la pròxima etapa, mentre que una victòria que el pas del temps l’ha deixat inservible ja no serveix per a res. Cal ser conscients –i això farà la diferència– que el fet que siga una cosa o una altra ja no ho decidirà el Suprem ni el calendari dels jutges, ni el govern d’Espanya ni el petit de la família borbó. Ho decidirem nosaltres com a poble, aquest estiu mateix, enguany. Ho decidirem si som capaços de mirar-nos-ho de cara i dir en veu alta allò que ha passat de veritat i què implica: que fent servir els drets que tenim, i sense demanar permís a Espanya sinó enfrontant-nos-hi, hem guanyat una batalla enorme –potser la més difícil de totes– i els hem obligat a fer allò que no volien.
PS1. El maig del 2023, la revista europea Horizons em va publicar un llarg article sobre el significat d’aquest combat per a Catalunya i per a Europa, que avui pot tenir un sentit encara més clar. Podeu trobar-ne la versió original en anglès i també la versió traduïda al català.
