Els castells coneguts durant dècades com a càtars són a les portes d’entrar a la llista del patrimoni mundial de la UNESCO. Hi podrien entrar avui mateix, però amb una identitat oficial diferent. La candidatura presentada per l’estat francès els agrupa sota el nom de “sistema de fortaleses de la senescalia de Carcassona dels segles XIII i XIV”, i l’esborrany de resolució del comitè proposa d’inscriure’ls com a “fortaleses reials capetianes del Llenguadoc”.

El reconeixement internacional pot facilitar la conservació d’uns monuments degradats i donar un nou impuls econòmic a les zones rurals de l’Aude i l’Arieja. Però la denominació proposada ha obert una batalla política i memorialística. Les entitats occitanistes consideren que situa en primer pla els vencedors de la croada contra els albigesos i relega la memòria de les comunitats perseguides, de la resistència local i de la incorporació violenta del Llenguadoc al domini francès.

La candidatura és formada per vuit elements: el castell i les muralles de Carcassona, Aguilar, Las Tors, Montsegur, Perapertusa, Puillorenç, Querbús i Termes. La UNESCO els avalua com un únic sistema defensiu concebut per la monarquia capetiana després de la croada, i no pas com un conjunt de fortificacions càtares. L’esborrany de resolució els presenta com el principal testimoni d’una xarxa de vint-i-dues fortaleses creada pels reis capetians per protegir Carcassona, assegurar els territoris acabats d’annexar, controlar les vies de comunicació i projectar l’autoritat reial. També la defineix com una eina al servei del creixement d’una monarquia francesa forta, centralitzada i legitimada religiosament.

Ací rau el nucli de la controvèrsia. Allò que la candidatura valora com una mostra extraordinària de planificació territorial i arquitectura militar és també el resultat material de la derrota d’una societat i de la instal·lació d’un poder nou sobre un territori conquerit.

“Gardarem los castèls catars”

Militants occitanistes es van concentrar el 18 de juliol al castell de Querbús, a Cucunyà, amb banderes occitanes i el lema “Gardarem los castèls catars”. La protesta, convocada poc abans de la reunió del comitè del patrimoni mundial de la UNESCO, s’afegeix a una primera mobilització davant la seu del Departament de l’Aude. El lema de la campanya és “Sí a la UNESCO, no a les fortaleses reials”; i no s’oposen pas a la inscripció dels monuments, però rebutgen que el reconeixement internacional hagi de comportar l’abandonament del nom amb què aquests llocs han estat incorporats a la memòria col·lectiva occitana.

Una petició per a mantenir la referència càtara ha aplegat més de nou mil adhesions. Els impulsors consideren que anomenar els monuments “fortaleses reials” és posar al centre l’autoritat que va perseguir les dissidències religioses, va sotmetre el territori i va reconstruir les fortificacions per controlar-lo. “Canviar-ne el nom és glorificar els opressors i esborrar la memòria de les víctimes”, sostenen entitats com ara País Nòstre i Bastir Occitània.

Uns castells que no van construir els càtars

Els responsables institucionals de la candidatura, encapçalats pel Departament de l’Aude i l’Associació Missió Patrimoni Mundial, responen que l’expressió “castells càtars” és històricament inexacta. En alguns d’aquests emplaçaments, hi va haver comunitats dissidents, senyors que van protegir el catarisme o on es van refugiar de la persecució. Però la major part de les fortaleses visibles avui van ser aixecades o profundament reconstruïdes per la monarquia francesa després de la conquesta.

Entre les dècades del 1240 i el 1290, vint-i-dues fortificacions van ser refetes d’acord amb els models militars capetians. Tenien una doble funció: vigilar una població que el poder considerava encara rebel i defensar la frontera amb la Corona d’Aragó.

A Montsegur, el lloc més carregat de simbolisme, el castell actual és posterior al setge del 1244. Després de deu mesos de resistència, més de dos-cents càtars van morir a la foguera al peu del turó. La fortificació conservada va ser construïda posteriorment. Amb matisos diferents, una situació semblant es dóna a Perapertusa, Querbús i més emplaçaments. Hi hagué presència o refugi càtar, però les estructures que han arribat fins avui corresponen majoritàriament a la xarxa militar implantada pels vencedors.

Els promotors de la candidatura sostenen que la UNESCO no avalua una identitat cultural abstracta, sinó uns béns materials que han de demostrar coherència arquitectònica, autenticitat i un valor universal excepcional. El conjunt no seria extraordinari perquè fos càtar, sinó perquè conserva una xarxa homogènia de fortificacions edificades sota una mateixa autoritat i en un període relativament breu.

“No és cap reescriptura de la història”

Arran de les protestes, la presidenta socialista del Departament de l’Aude, Hélène Sandragné, i el president delegat de l’Associació Missió Patrimoni Mundial, Hervé Baro, van comparèixer al febrer per defensar la candidatura i respondre a allò que consideraven “atacs injustificats”.

Sandragné va negar que la nova denominació impliqués renunciar al passat o assumir el relat dels vencedors. Segons ella, el dossier explica que les fortaleses van ser construïdes per controlar “un poble recalcitrant i reivindicatiu” sotmès pel poder reial. La presidenta departamental les va definir com el símbol de la submissió imposada al poble occità i de l’erradicació de la dissidència religiosa. També va assegurar que el futur programa d’interpretació explicaria la croada, la repressió i els sofriments de la població.

“No ens hem convertit en defensors fervents de la reialesa”, va remarcar. Els promotors, doncs, no neguen la conquesta ni presenten les fortaleses com una herència políticament neutra. Hervé Baro encara va anar més enllà i va negar que hi hagués hagut un canvi de nom. Segons ell, l’expressió “castells càtars” no havia estat mai emprada en la documentació històrica o turística considerada rigorosa. Allò que el Departament va crear fa prop de quaranta anys va ser la xarxa de llocs del “País Càtar”, integrada per castells, abadies i ciutats.

Els opositors ho qüestionen. Encara que “castells càtars” no sigui una categoria arquitectònica precisa, la denominació ha estat utilitzada durant dècades per habitants, visitants, mitjans i institucions. Fins i tot, els articles informatius sobre la candidatura continuen necessitant-la perquè el públic identifiqui els monuments.

La construcció d’un símbol occitanista

El nom de “castells càtars” es va consolidar sobretot durant les dècades del 1960 i el 1970. La recuperació de la memòria dels càtars va coincidir amb la revifalla de l’occitanisme cultural i polític, que cercava referents històrics per discutir el relat centralista de l’estat francès. La croada contra els albigesos permetia d’explicar l’expansió de la monarquia francesa cap al sud no com una unificació inevitable, sinó com una operació militar i religiosa. La persecució de les dissidències, la intervenció de la noblesa del nord i l’establiment de l’administració reial esdevenien episodis d’una mateixa història de derrota.

En aquest relat, el catarisme va adquirir un significat que ultrapassava la doctrina religiosa medieval. Representava una societat meridional plural, una cultura diferenciada i una resistència contra el poder central. Els castells es convertiren en llocs de memòria d’aquesta pèrdua i en símbols d’una Occitània sotmesa, però no del tot esborrada.

La controvèrsia actual neix, en part, de la superposició de dos plans diferents. Una cosa és establir que les muralles visibles no van ser construïdes pels càtars i una altra és decidir quin lloc ha d’ocupar la memòria càtara i occitana en el nom amb què aquests indrets seran presentats al món.

La necessitat de preservar les ruïnes

Més enllà del conflicte memorial, la candidatura respon a una necessitat material. Les fortaleses són vulnerables al vent, el gel, les precipitacions, els episodis de calor extrema i la degradació de restauracions antigues. Alguns murs necessiten intervencions urgents de consolidació. La inscripció a la UNESCO no comporta automàticament l’arribada de grans quantitats de diners, però pot garantir una planificació conjunta, reforçar la protecció dels entorns i facilitar compromisos econòmics a llarg termini. També obliga les administracions a mantenir un sistema coordinat de conservació i gestió.

La candidatura ha estat preparada durant més de dotze anys per l’estat francès, els departaments de l’Aude i l’Arieja, les administracions locals, arqueòlegs, historiadors, arquitectes i responsables dels monuments. El dossier va ser presentat formalment el gener del 2025. L’esborrany de decisió de la UNESCO considera que el conjunt conserva prou integritat i autenticitat per a ser inscrit. També recomana d’elaborar un pla integral de conservació i de controlar rigorosament els projectes que puguin afectar els monuments i els paisatges circumdants.

Per als pobles situats al peu de les fortaleses, el reconeixement pot significar una oportunitat  per a preservar els edificis i frenar el declivi econòmic. Per això, fins i tot bona part dels sectors crítics amb la denominació no qüestionen pas la candidatura mateixa.